Quan era petit, als carrers hi havia menys cotxes i en creuar-los notava les llambordes sota els meus peus. Quan era petit, els dissabtes al matí anava a escola mentre els grans treballaven a destall i feien hores a la feina. Quan era petit, els carrers eren plens d’esgarrats, tolits i de nens i vells demanant caritat. Quan era petit, teníem moltes mancances, però hi estàvem acostumats. I igualment que teníem assumit que no podíem posseir tot allò que fos desitjable, també teníem consciència d’aquells als qui les circumstàncies els havien desposseït de tot allò que feia suficientment digna una vida.
Tan recurrent era el paisatge i tan a poc a poc canviava, que hom no s’adonava dels canvis que en ell es produïen. Però la veritat, és que els nens, els vells, els tolits i els esgarrats van deixar de pidolar pels carrers i anaren desapareixent. L’estat del benestar ja se n’ocupava. Havíem subcontractat la caritat.
Ja sé, ja sé què em direu, i és cert, n’hi seguien havent. Però, molts menys i gairebé que m’atreviria a dir que tots ells identificables i alguns amb una certa professionalitat. Per un cantó sempre haurem d’admetre la llibertat a viure com hom vulgui fer-ho i per un altre no podem tampoc passar per alt el que també de petits vam aprendre amb les lectures del “Lazarillo de Tormes” i “La Vida del Buscón”, on es novel·lava la realitat dels professionals de la picaresca a l’Espanya profunda.
No és d’aquest últims dels qui pretenc parlar, sinó dels qui es veuen irremediablement empesos a demanar per subsistir, abocats per unes circumstàncies on no se’ls permet cap mena de reacció; dels qui en època de bonança econòmica n’hi ha pocs, però que proliferen exponencialment en època de crisi; dels qui ja ni tan sols poden accedir a cercar dins dels contenidors, perquè ja no queden llocs per cobrir en aquesta nova activitat de petits autònoms a qui l’Administració aviat farà cotitzar i liquidar IVA per autoconsum. Perquè si l’estat del benestar trontolla, ells seran els primers oblidats i es tornaran a emplenar els carrers de gent pidolant. S’haurà acabat la subcontractació i haurem de tornar a treballar els valors de l’almoina. I llavors, quan passem pel seu costat girant la cara, ja no podrem esgrimir dins de la nostra consciència el tòpic de “si estan així és perquè volen”, perquè n’hi haurà molts que no seran amants de la llibertat de viure sense sostre, ni tampoc deixebles del gremi de professionals de la picaresca.
