Aquest mes de maig fa 64 anys de la mort de Josep Punsola i Vallespí (Mataró, 1913-1949), un dels poetes més suggestius que ha donat la ciutat de Mataró.
El 10 de maig de 1949 la notícia inesperada de la mort de Punsola va trasbalsar no només la família i els amics, sinó el món associatiu i els cenacles mataronins. I Mataró ha recordat sempre la seva mort: durant 50 anys la UEC va organitzar els campaments a la Roca d’En Punsola, es van editar els seus llibres, se li va dedicar un carrer… Aquest any celebrem, de manera solemne, el primer centenari del seu naixement, que s’esdevindrà el 19 d’agost.
L’Any Punsola està farcit d’activitats (rutes, lectures, exposicions, etc.) i de projectes (edició de l’obra inèdita, reedició de l’obra ja exhaurida, publicació d’una auca…), encaminats a fer possible l’única cosa que té sentit quan es parla de literatura: llegir, llegir i llegir. Deixar que les paraules, les imatges, les idees ens amarin la pell de l’ànima i ens ajudin a viure.
L’obra de Punsola toca de prop els grans temes de la poesia: l’amor (tot el cicle de poemes dedicats a Arcàdia, la seva muller), l’amistat (el seu amic i cunyat Vicenç Arís va dir que “Punsola visqué tota la vida sota el signe de l’amistat”), la natura (excursionista i muntanyenc com era, la natura per a ell era molt més que un motiu d’inspiració), la ciutat i el país (“per l’Amor que ens engendrà”), la mort i el sentit de la vida. També assajà múltiples formes compositives (sonets, romanços, goigs, acròstics…) i mètriques variades (d’hendecasíl·labs a divertits –però no per això trivials– versos monosil·làbics). Tot plegat adquireix més valor encara si es té en compte que no va tenir pràcticament ocasió de revisar la seva obra, ja que va morir inesperadament, després de participar, el 8 de maig de 1949, en la XIII Marxa Excursionista de Regularitat i Orientació de Catalunya.
Precisament dos anys abans, el mateix 8 de maig de 1947, Punsola va datar “La gota sàvia”, un poema on es manifesta clarament vitalista. Davant la hipotètica confrontació entre l’artista o l’intel·lectual i la societat, la gent que simplement (simplement!) viu, el poeta s’allunya del geni i pren partit per la massa anònima, tot considerant que és precisament la seva vida la que és fecunda i té ple sentit.
LA GOTA SÀVIAGota del cel, que celeja,
ve a la terra a terrejar.
Tant de caure la mareja,
i s’atura a reposar.
Mentre penja de la branca,
la gota vinga pensar:
-Per fondre’s al tocar a terra,
tant de caure és caure en va…-
Rumia la gota sàvia
fins que el sol la ve a besar:
si venia de la boira,
a la boira va tornar.
Les gotes que no eren sàvies
i a la terra es van lliurar,
un dia de maig florien,
carn de rosa i de lilà.
