L’altre dia vàrem conèixer les esgarrifoses xifres de l’atur. Segurament són la manifestació més dramàtica de la crisi que patim. Una crisi que afecta no solament l’economia, sinó també la cohesió social i les pròpies institucions democràtiques. La ciutadania exigeix acció política i respostes clares, però de moment, només reben males notícies i poques solucions. Governar implica donar la cara, fixar els objectius de recuperació i explicar clarament els camins per assolir-los. La resposta de Rajoy –ben lluny de la que s’espera– es limita a demanar paciència.
Demana paciència un cop ens ha dibuixat un camí plegat d’espines, que recull l’escenari del Pla d’Estabilitat 2013-2016. Amb un atur quasi cronificat al 25 per cent de la població activa. Un drama!
En aquest punt, caldria preguntar-nos: quin és realment el patró de creixement econòmic i el model social al qual ens volen portar? Sembla que no pas el que bascula cap a una base industrial de qualitat. Més aviat el contrari, ja que retallen l’educació, la recerca, la innovació, i la millora d’infraestructures que millorin la competitivitat de la nostra economia. En canvi, aposten només per la baixada dels costos salarials, com fa palès la reforma laboral aprovada pel PP amb el suport de CiU. En aquest i en tots els assumptes que afecten el model econòmic i social, sempre s’han posat d’acord. Aquí la dreta té interessos i no pàtria.
Les polítiques econòmiques d’ambdues dretes ho fien tot a les retallades. És la política del que anomenen “austeritat expansiva”, que està fent aigües pels quatre costats. Sostenen, al dictat d’Alemanya, el defectuós disseny fet a Maastricht i que caldria evolucionar ràpidament cap un govern europeu, corregint els errors del passat. En cas contrari, els costos socials pels països del sud d’Europa seran insostenibles.
Al conjunt d’Espanya, mentre Rajoy ens demana paciència, aprofita per tirar endavant reformes neoconservadores de la factoria FAES que afecten clarament el model social: la reforma educativa, de la sanitat o la de la interrupció de l’embaràs, per posar alguns exemples.
A Catalunya, Mas no aprova pressupostos, però ens manté embarcats en la travessa cap a Ítaca, o vés a saber on. Sense carta de navegació, però partint de la premissa que és camí de salvació per tots els mals que ens embarguen. A aquest pas, tenim tots els números per naufragar però, ja se sap, els de primera sempre es salven, com al Titànic.
Seran capaços Mas i Rajoy d’arribar a acords que superin enfrontaments tàctics de naturalesa identitària i territorial que ambdós han conreat en benefici de llurs objectius electorals? Aviat en tindrem la resposta.
