Arriba el moment de posar punt i final a la temporada castellera. Un moment en què alguns necessiten treva i altres eufòria per no aturar-se. El sentiment blaumarí cada vegada està més estès per la comarca i potser per aquest motiu, o perquè aquesta temporada ha estat any de concurs, han sorgit Capgrossos de sota els bolets. I és que la major cita del món casteller es desenvolupa cada dos anys, fent-ne de la Tàrraco Arena Plaça aquell dia, l’objectiu de totes les mirades del folklore català. I no només català, sinó que cada vegada en més són les mirades d’admiració d’altres àmbits internacionals. I encara ens estranya que així sigui?
Fugim de les nostres tradicions, cultura i costums per uns instants. Observem des de fora la pràctica d’uns llunàtics que s’enfilen entre ells per mostrar una mena de construccions humanes. I tot plegat, amb afany de veure qui es belluga menys i arriba més amunt sense caure. No és això un exercici digne d’admirar? Més impressionant potser és, que les mateixes persones decideixen fer enfilar els més menuts per coronar aquestes grans estructures. Ells són els més valents de tots. Els qui s’enfilen més concentrats per tocar els núvols amb la mà.
Se’ls demana força física i mental a tots els qui hi participen, alguns han d’aguantar fort per vèncer el castell i altres han de pujar amunt dominant el seu pes. És imprescindible l’equilibri per aquells qui hauran de formar l’estructura final però també pels qui a la soca buscaran la millor posició. Uns conceptes que s’hauran de mesclar amb el valor i el seny, i que conjuntament aconseguiran el moment més àlgid del castell. No ens pot sorprendre que sigui admirable internacionalment la pràctica castellera. De fet, ja no crec que a ningú li sorprengui. Si bé és cert, i veient l’ànsia exuberant per aixecar més pisos, la seguretat també ha augmentat, cosa que permet veure una mica més sensates les persones que hi dediquen bona part del seu temps.
Estic segura que els Capgrossos també som admirats per persones exemptes a la colla. Sobretot tenint en compte que portem 16 anys consolidats i ja en fa dos que som de Gamma Extra. Una categoria que enguany també hem sabut mantenir amb orgull. I la temporada s’acabarà quan els blaumarí pengin la camisa a l’armari, cargolin la faixa i desin els pantalons blancs. Serà després d’encarar els últims castells que s’enfilaran amb aquells més valents i amb totes les mirades d’admiració, cap a una estrella que ja encapçala el nom de la nostra diada.
