La temporada cinematogràfica, que es clausurarà amb els Oscar lliurats pel març, ha estat molt rica en biografies fílmiques de tota mena. Consolidada com a gènere literari, la biografia és sempre un recurs fàcil pel cinema que pot aporta llum, color i cossos a la lletra impresa dels llibres, una forma d’atreure els públics cap a les sales de projecció. Els biopics, que és com es coneix popularment aquest gènere, són també vehicles per revisar idees com ara Oppenheimer, que blanqueja les terribles morts dels bombardejos atòmics americans sobre ciutats japoneses. D’altres cops, són el caprici egocèntric d’un actor disposat a demostrar les seves capacitat i, de pas, aspirar a algun Oscar. Aquest darrer seria el cas de Bradley Cooper amb Maestro, el desigual biopic sobre Leonard Bernstein, més preocupat en el nas de jueu del mestre que no pas en la seva música.
Aquestes setmanes ens han arribat dues noves biografies filmades: Ferrari i Priscilla. La primera ens explica la vida i miracles d’Enzo Ferrari. El film està interpretat per un justet Adam Driver i una geniüda Penélope Cruz (en el seu rol de “vull ser Sofia Loren un cop més”), que no acaben de trobar la química necessària. Però el film, que ha dirigit Michael Mann, responsable de cintes com Heat o El último mohicano, posa l’accent en l’espectacularitat i l’acció de les curses automobilístiques. Les lluites per aixecar l’empresa dels Ferrari (també les seves infidelitats) es tornen rellevants, ja que el director ha optat per convertir el film en un festival de cotxes a tota pastilla. Podria semblar La casa Gucci però ens resulta una versió d’A todo gas, amb crisi matrimonial inclosa.
Per altra banda, també ha arribat a les nostres pantalles un film molt menys ambiciós en termes espectaculars que Ferrari. Es tracta del Priscilla, una pel·lícula quasi minimalista que explica, principalment, l’inici del romanç entre Elvis Presley i Priscilla Beaulieu. Sofia Coppola, la seva directora, és una especialista en el retrat postmodern de personatges aïllats femenins, tal i com ja ha demostrat a films com Las vírgenes suicidas o Maria Antonieta. A Priscilla presenta novament una noia trasplantada, enamoradíssima (per massa jove) d’un cantant, que no entén la fama ni el món que envolta Elvis (premsa, amants). El més revolucionari del film és que està narrat, únicament, des del punt de vista de la jove. Assistim a la intimitat de la parella mentre les dades biogràfiques importants (aquelles que hiperbolitza l’Elvis de Baz Luhrman) són només ombres a les parets de Graceland (la casa del rocker a Memphis). Priscilla, que alguns consideren avorrida, és el lúcid retrat d’un amor tòxic.
