Crònica des del Nepal

El centre de Nepal esta destruït però no la seva gent. És impressionant veure com en dos mesos la gent de les muntanyes, desolats, aïllats, lluny de qualsevol lloc mínimament proveït de recursos bàsics, havent perdut les seves cases, alguns familiars, amics, veïns, o bestiar, han tornat a la vida, i han reconstruït pobles barraca sencers sobre el tros de terra que ha quedat amb el que han pogut recuperar, trossos de fusta, marcs de finestres,  pedres o maons, afegint-hi peces de llauna ondulada, i plàstics que han comprat amb els 120€ que el govern nepalès ha donat a cada propietari perquè resolguin com pugin  l’emergència del moment.

Nepal ha canviat de color. El marró de les cases contrastant amb el verd dels camps d’arròs ja no existeix. Ara els pobles es veuen a les muntanyes pel brillant de les llaunes, el carbassa i el blau dels plàstics de les seves barraques casa i en tenen per temps.

La sensació a Katmandú és que la ciutat va al cent per cent amb més pols que mai, han caigut cases velles i alguns edificis nous s’han plegat sobre si mateixos. En alguns s’hi veuen esquerdes grosses, i molts en tenen de petites com el meu hotel.  Al meu carrer hi ha quatre cases aterrades completament ­-estic a Thamel-, eren de les velletes. En tres dies dues ja les han desenrunat completament. Van per feina. Queden camps de refugiats en alguns parcs de la ciutat, són familiars de fora que tenen ferits als hospitals de Katmandú. Hi ha treballadors que encara son fora ajudant les seves famílies a refer-se.

La gent ha tornat a dormir a dins les cases, però m’han dit que molts dormen amb una ampolla d’aigua mig plena al costat del llit, mirant si el nivell belluga quan els agafa por, senten els ocells volar o els gossos bordar tots de cop. Les bèsties son més sensibles als terratrèmols i ho noten segons abans. Jo quan els sento em poso les sabates, la veritat és que no he notat res però diuen que encara va tremolant, sobretot a la matinada.

El Stupa de Boudanat també s’ha trencat, de la part més alta està tot apuntalat amb pals de bambú. El Shenchen Monastery, un dels més grans de Katmandú, està tot escardat i els monjos viuen amb tendes als jardins dels monestir. Vaig llegir un article sobre l’exemplar disciplina que es va seguir en tot moment durant el terratrèmol i els dies posteriors, degut a l’entrenament que els monjos i els nens que viuen al monestir reben dia a dia en previsió del que se sabia que podia passar.

He estat a Bakthapur, Durbar Square, i la part antiga de la ciutat està quasi destrossada, van morir noranta persones. Vaig estar en una casa, amics d’en Michael, vivien al pati central, feia por, tot amenaçava ruïna, ells feien com si res. Un havia perdut la mare, l’altre un germà, la casa era molt antiga, refer-la valia molts diners, no sabien el que havien de fer.

Sortir de Katmadú és una altra cosa. Si el trànsit ja és de per sí complicat, ara ho és més, hi ha molt més moviment de gent que va i ve de visitar les seves famílies a fora, a les muntanyes.

Es veuen molts més edificis afectats i sobretot, davant de cada un sol haver-hi un entoldat, amb dos o tres llits de fusta i matalassos on encara hi dorm gent per la por a un nou tremolor. Un cop fora de la ciutat, quan ja comença el verd i la terra, el perill d’esllavissaments és constant.

El primer dia vam anar al poble més allunyat dins el districte de Kabre, un poblat tribal de pescadors enfilat dalt d’un riu, totes les cases eren a terra. Els vam dur escola, potabilitzadors d’aigua, sabó, un metge nepalès va revisar alguns malalts, i vàrem estar amb els nens i nenes jugant una bona estona.

El segon lloc que he visitat ha sigut als volts de l’epicentre entre Gorka i Dhading. Ens ha costat arribar a Baseri, el poble on anàvem, 3 hores per carretera des de Katmandú i 7 hores en jeep per pistes havent-nos d’aturar per despreniments de terra tres vegades, que per sort no ens han enganxat. Comença a estar realment molt perillós moure’s per aquestes muntanyes esquinçades pel terratrèmol, ara que els monsons han començat. Tot i així encara hem hagut d’arribar-hi a peu pujant a les fosques 600 m de desnivell, suant i esbufegant perquè l’últim tros de camí estava impossible.

Aquí la destrucció és de pobles i pobles sencers a terra. A Baseri ens esperaven agraïts per l’esforç, ens han donat sopar i hem dormit sota un porxo i un cel espectacularment estrellat la primera nit. L’endemà he vist una bona pila de ferits a les mans i al peus, tendinitis a les espatlles, colzes, canells, dits trencats, costelles esquinçades, de dies i dies de desenrunar i reconstruir les noves cases barraca. A més, aquesta gent segueix cultivant el camp, cuidant de la família i de les seves bèsties. Fa dos mesos que no han parat ni un sol segon. La segona nit no ha sigut tan plàcida com la primera, una tempesta monsònica d’aigua, llamps i trons, en ha ben mullat i arraulit a tots uns sobre els altres, en un racó i mig adormits hem esperat que es fes de dia per tornar cap a Katmandú per desfer de nou tot el llarg i perillós viatge d’anada. He vist el que els espera a aquesta gent cada nit i dia durant els dos mesos que els duraran les pluges i la veritat és que fa pensar molt.

Els punts d’assistència mèdica en l’àrea de l’epicentre estan destruïts, a Gorka he visitat un gran hospital de campanya però es l’únic, hi ha molt pobles que tenen moltes hores a peu per arribar-hi.

L’Àrea afectada és molt extensa. Entre l’Himàlaia i la vall de Katmandú, hi viuen uns tres milions de persones  en petits poblats penjats de les muntanyes que es comuniquen per pistes o petits i tortuosos camins. Molts dels punts de salut  o petits hospitals han desaparegut.

Aquests propers dies estaré a Katmandú estudiant i valorant la possibilitat de col·laborar amb altres ONGs l’obertura d’un hospital de 15 llits en alguna de les àrees mes afectades pel terratrèmol. Sembla que el govern donarà facilitats a algunes ONGs però no està gens clar.