La meva dèria pel món dels pessebres em va portar a Arle (França). Arle és la capital de la Camarga, el delta del riu Roine, i destaca pel seu passat medieval. A més a més, cada any s’hi organitza una important exposició de santons (figures de pessebre), motiu de la meva excursió amb una colla de pessebristes.
A Arle, els meus companys de viatge i jo vam quedar embadalits davant el pòrtic romànic de l’església de Sant Tròfim. Aquest pòrtic, que recorda un arc de triomf romà, fou construït a la darreria del segle XII. És una obra magnífica. Com si es tractés d’un joc de descoberta, amb els meus amics vam dedicar una llarga estona a identificar tots els personatges i les escenes que hi ha representades.
Ernst Hans Gombrich (1909-2001), a la seva obra Història de l’art (Columna, 1999), presenta el pòrtic de Sant Tròfim d’Arle com un clar exemple de l’art de la seva època. Explica Gombrich que “va ser a França on es van començar a decorar les esglésies romàniques amb escultures, per bé que també aquí la paraula ‘decorar’ enganya una mica. Tot el que pertanyia a l’església tenia una funció definida i expressava una idea definida relacionada amb l’adoctrinament”.
És a dir, els ensenyaments de l’Església sobre com havia de ser el recorregut dels homes i les dones en la vida terrenal quedaven expressats en el pòrtic dels temples, tal com nosaltres vam poder observar a Arle. Aquelles escultures impactaven a la gent amb més molta força que no ho farien les paraules del sermó d’un capellà. La força de la imatge. Gombrich il·lustra això amb els versos que, tot pensant en la seva mare, va escriure François Villon, un poeta francès de l’època medieval:
Soc una dona pobra i vella,
molt ignorant, no sé llegir.
A l’església del meu poble m’ensenyaren
un paradís pintat amb arpes
i l’infern on cremen les ànimes dels condemnats,
l’un em dona joia, l’altre m’espanta…
A l’Edat Mitjana bona part de la població era com la dona del poema: pobra i ignorant, que no sabia llegir. Els «secrets» de la lectura i l’escriptura quedaven reservats a minories privilegiades. Afortunadament els temps han canviat tant que ara hem de fer un esforç per imaginar un món en el que la gran majoria de la gent no sabés llegir. I per això la mirada que nosaltres puguem fer a l’art medieval és tant diferent del que en feien els seus coetanis.
Per a la gent del seu temps, el pòrtic de Sant Tròfim era una font de coneixement, era allà on es «llegia». Saber llegir és un privilegi. Que, a la nostra societat, tothom sàpiga llegir i escriure és un gran avenç. Un gran avenç que potser no sabem valorar.
Uns dies abans d’anar a Arle, un amic que és professor universitari em comentava que cada vegada costa més que els alumnes segueixin les seves explicacions a classe si no compten amb un suport d’imatge. I, davant del pòrtic de Sant Tròfim, per un moment vaig pensar que el meu amic vivia un anacronisme, i que enlloc d’estudiants del nostre temps, a la seva aula hi havien anat a parar alumnes de l’Edat Mitjana.
