Església no vol dir sols edificis, com tampoc s’ha de circumscriure als reduïts cercles del poder dirigent. Església és l’estructura que sense formigó ni rigideses, conforma la totalitat dels qui s’apleguen sota una mateixa creença.
Creient, agnòstic o ateu, hom pot posar en dubte una qualsevol fe, però no pas la bona fe d’aquells que la professen. De les divinitats és tan lícit creure-hi, com no; mes de la humanitat sols en podrem discutir els valors, però mai negar-ne la seva existència.
Prova d’això és que escampats arreu del món trobem persones disposades a ajudar a altri. No són homogènies en les conviccions que els mouen a fer-ho, però l’objectiu final és del tot coincident.
Aquí a casa nostra, al Maresme, a més de 1.300 km de la sumptuositat vaticana, hi trobem força exemples. Em centraré en un dels que personalment tinc més proper. A Premià de Mar, capitanejats pel mossèn de la Parròquia de Santa María —a qui sens dubte mou la seva fe— i sota l’aixopluc de Càritas, hi trobem un col·lectiu de voluntaris que, independentment de si individualment creuen o no en el més enllà, treballen molt i molt bé per a fer més portable a molta gent la vida de més aquí.
Gràcies al seu esforç més de 200 famílies, a qui la precarietat econòmica els aboca a passar gana, poden obtenir aliments. A més, per fer-ne més digne la recollida, s’estan fent esforços encaminats a muntar un sistema més similar al que seria anar a comprar a un supermercat i que ja funciona a d’altres indrets. Cadascú podrà escollir de les lleixes els productes que més necessiti, bescanviant vals a la sortida. El lliurament de vals en quant a valor, anirà en funció de les càrregues familiars.
La manca de diners comporta altres problemes familiars que no tan sols es resolen emplenant la panxa. Professors voluntaris fan classes de reforç totalment gratuïtes al nens que ho necessiten. I aquells a qui malauradament l’economia ja els ha fet total fallida, trobaran les instal·lacions necessàries per rentar la roba i tenir cura de la seva higiene personal un cop per setmana.
Potser a ningú li netejaran simbòlicament els peus, però hi ha un servei de pedicura, on sí que hi trobaran atenció aquells peus castigats a caminar més pel fet de no tenir sostre.
Serveixi aquest article com a reconeixement a tants i tants voluntaris que sense estoles ni ornaments, amb vocació o sense, fan una mica millor aquest món en què vivim.
