Temps del verb (Çtrencada Edicions, 2023), de Montse Assens, XLIII Premi de Poesia Jacint Verdaguer, amb un pròleg de Marta Pessarrodona i una suggeridora portada de Joan Pasqual.
La Montse Assens, autora de Premià de Dalt, ens ofereix en aquest llibre el daltabaix pel que passa una dona maltractada víctima de la violència masclista, ja sigui física o psicològica. La poeta es posa a la pell d’aquesta dona i li regala paraules per combatre les relacions abusives. Perquè estimar no ha de fer mal, no ha d’ofegar, ans al contrari.
Extraviada, ofegada, com si el cos patís un desglaç… Tots els mots desfets, com de sal, en lletres barrejades, sense sentit, com a la pintura de la portada. Així es presenta el jo poètic que mostra a través dels poemes el seu patiment des de l’acció i l’estat en què es troba. El llibre està dividit en quatre parts: Pretèrit Imperfet, Subjuntiu, Present d’indicatiu i Futur perfet.
L’imperfet ens indica accions en passat que no sabem si han acabat. Arrossego el patiment / i em sé resguard de les ferides obertes. Viure sempre en el dolor i sense cap altra emoció que la por. Ignoro si hi ha cap parèntesi / on replegar el cos. Cercar una albada, un Subjuntiu on s’escaigui el dubte, la possibilitat del desig. El desenllaç és infinit, / la nosa és subjuntiva. La pell es trenca, com els poemes, perduda l’esperança, marcada a foc pel maltractament constant. Fuig cap a un Present d’indicatiu més suportable, sense el corc de la covardia que se la menja. I ja no claudica. Es rebel·la. Fuig la temença / i recobro el seny, però sobreviu la màcula del passat. El silenci omple el cos del jo poètic que agafa embranzida per llançar contra qui l’oprimeix un crit de guerra en forma de renec: A la merda! Aquell que l’havia de ser lleial li ha esquinçat el temps. Però agafa forces, les troba dins seu, arraulides, i mira cap a un Futur perfet. Camina, tot i el vertigen, cap aquell temps verbal que indica una acció futura esdevinguda abans d’una altra acció, també futura respecte a totes les dificultats que l’han destorbat.
Voldria que sabés com n’és de feixuc
viure un maltractament constant.
Malgrat tot, la ferida, la petja del sofriment no desapareixerà, la sotragada antiga, i la llosa de la culpa que tota víctima sent per molt incomprensible que sembli. La culpa de no ser capaç d’alliberar-se del maltractador, la culpa de sentir-se responsable, creure que s’ho mereixia.
Acaba el llibre amb un poema reafirmació, on la protagonista assegura haver après a denunciar, a existir, a cridar, a mantenir l’equilibri. La Montse Assens fa un esforç literari per acostar-se a totes les dones maltractades, que tant de bo trobin la pau interior necessària per superar els danys físics, sexuals o psicològics que els han infligit i així recobrin la confiança en elles mateixes. Amb una A majúscula alçada, per trobar el principi. L’alfa i l’omega.
