Una crítica de Nop hauria de començar explicant l’argument: Dos germans ensinistradors de cavalls per actuar als films veuen la possibilitat de fer-se rics enregistrant un vídeo d’un alienígena que hi ha al seu “rancho” i fent-lo viral. Fins aquí el film ens està parlant de poc reconeixement i precarietat dins la comunitat negra. Però Nop, a mig camí entre un film nostàlgia i un producte de fira d’atraccions, ens mostra la cacera real del monstre, un ésser viu que no està disposat a permetre la vida dels humans i que et fereix de mort si el mires cara a cara.
Nop és la més recent pel·lícula de Jordan Peele, un realitzador arribat a Hollywood amb la missió de col·locar la gent de raça negra i les seves històries en el punt de mira de la seva càmera. I la veritat és que ho està fent bé. Molt bé. Tant a Déjame salir com a Nosotros, Peele parlava de la condició de ser negre als Estats Units (U.S. és el títol original de la segona), ja sigui en la relació individu-societat o en la integració de les famílies en les barriades benestants. Bé, Nosotros també parlava, finalment, del mur que Trump estava construint a la frontera amb Mèxic. L’enfocament de Peele sempre parteix de reforçar els elements fantàstics i de terror, inserint-se en un corrent fílmic actual anomenat afrosurrealisme, un subgènere que els negres americans han desenvolupat per descriure els seus problemes. I que ara comença a ser rendible i alhora comença a trobar noves veus.
Per tots aquests motius, Nop, no és només un film sobre uns morts de gana que volen fer-se rics a les xarxes (O sí). Té uns mecanismes narratius complexos que demostren el savoir faire del seu director i guionista. Per això tothom hi vol veure quelcom més. Hi ha qui veu una declaració d’amor al cinema, al cel·luloide, amb unes càmeres capaces de retratar la veritat (el monstre) perquè no fallen com les digitals. D’altres hi veuen una crítica a les plataformes d’streaming, aquells que et permeten veure el producte aquí i ara, tal i com passa al fracassat xou del parc d’atraccions on la bèstia devora els espectadors. Potser, Nop només és la reivindicació del cowboy negre que apareixia a les primeres fotos animades de Muybridge. O tal vegada és un homenatge nostàlgic a Tauró, film preferit de Fidel Castro per representar l’amenaça vermella a les costes americanes. Un crítica de Nop, hauria de tenir per totes aquestes qüestions respostes més clares.
