En començar el segle XVIII, mariners catalans anaren a pescar al Golf de Lleó i s’establiren a Marsella deixant una forta empremta fins avui: amb el barri, el carrer i la famosa platja dels catalans. És ben probable, o no, que el context del moment els empenyés a emigrar: Catalunya sotmesa als borbons –Felip V per la banda espanyola i Lluís XIV per la francesa– després de la Guerra de Successió.
El 1720 s’estableixen a Marsella els primers catalans –en endavant força més– que s’instal·len en les Vieilles Infermeries. En aquest moment (1725), comencen els enfrontaments i els plets amb el gremi de pescadors de la ciutat que volia imposar limitacions als nouvinguts per la competència que els feien. Però l’ajuntament marsellès defensarà els catalans. També des de Castella, a través del cònsol i en ple borbolleig revolucionari, el 1791 s’exigia el retorn als ports d’origen. Novament, l’ajuntament els defensarà: “Els pescadors catalans senten tot el preu de la llibertat. Criats entre nosaltres, esdevinguts els nostres conciutadans, gaudeixen dels fruits de la Revolució, i hi ha qui els en voldria privar.” Entre les famílies que consten en les Vieilles Infermeries al primer quart del segle XIX, trobem els Mas, els Roc, els Sabatés i els Billat de Vilassar, els Carau i els Marot de Montgat, i els Castany, els Mas i els Illa de Mataró, un Jaume Pujades de Canet o un Miquel Balan de Sant Pol de Mar, entre d’altres d’arreu del Principat.
Potser, aquest episodi fou la torna de la forta immigració occitana que al segle XVI havia vingut a Catalunya, i al Maresme, i que al seu torn tindria la pròpia a mitjans del XIX amb l’amistat i l’emmirallament de la Renaixença i el Felibritge, exemplificats amb un Mistral i un Verdaguer, però també des de Mataró amb els autors de la traducció al català de la Mireio mistralenca.
