No em puc estar, aquest mes de maig, de fer un mixt de l’actualitat. Actualitat política, econòmica i social. Cert és però, que el món real és enorme i hi succeeixen infinitats de coses importants que fan impossible poder comentar-les totes. I tant és així, i perquè la situació tan característica com important en aquest mes de maig requereix mencionar, l’actualitat ens porta al moviment 15M, o altrament conegut, com els Indignats.
Tot just fa un any de tot aquell succés que va donar la volta al món. Però la donava perquè moltes altres ciutats europees, americanes i fins i tot asiàtiques, es sumaven a la iniciativa. Avui em qüestiono però, si el moviment que va semblar que s’esvaïa en unes setmanes, encara és vigent. Fent una ullada als diaris però, m’adono que ho és, i molt. Segurament no tan explícit com ho era un any endarrere però ha esdevingut excusa pel govern espanyol sempre que ha interessat. O ja no recordeu què van assegurar des de la cúpula més alta de l’Estat quan hi va haver els aldarulls en les mobilitzacions en contra les retallades o la Reforma Laboral?
Ben trist és que, en un país democràtic, no s’escolti el poble, els ciutadans. Prefereixen terres buides que persones amb criteris diferents? Per desgràcia, aquest mes de maig es celebra el primer aniversari de totes aquelles primeres acampades on es denunciava –entre altres coses– la mala gestió davant la crisi econòmica. Un any després però, s’han posat solucions sobre la taula? I voluntat de diàleg? I els ajuntaments han apostat per prendre mesures? Ni l’un, ni l’altre, ni el de més enllà. La resolució de tot plegat recau en la possibilitat que Espanya hagi de ser rescatada per la Unió Europea. Sigui com sigui, els moviments socials que estan creixent en els últims mesos no poden quedar en simples notícies als diaris de més renom internacional. Cal seguir essent ferms al camí de la justícia mentre duri la democràcia que, qui sap, sembla que estigui a la deriva, o potser és a caçar elefants a Botswana?
