Els empiristes del segle XVIII afirmaven que el coneixement s’aconseguia per mitjà de l’experiència. Una afirmació amb la que bàsicament estic d’acord. Potser es podria afegir alguna matisació. Segles enrere afirmà Aristòtil que el millor dels cinc sentits acceptats convencionalment és la Vista. També en bona part estic d’acord. Tot plegat apunta a la inevitable interacció dels éssers humans amb l’entorn. Aquesta dependència inevitable de l’entorn no impedeix que els pensadors imaginin alternatives al tipus de món que ens envolta.
Com seria un món més enllà de les quatre dimensions que coneixem? Per respondre a aquesta pregunta cal definir el concepte de dimensió i plantejar noves dimensions. Si ho proveu una tarda tranquil·la d’estiu a peu de platja veureu que surten moltes alternatives.
Però en el dia a dia, des que ens llevem fins que tornem a visitar el llit, davant un ampli nombre d’opcions escollim la menys dolenta o, si voleu, dins del marc d’una actitud positiva i acceptadora, la millor. Hi ha tants factors que ens amaren a les nostres vides, infinits factors, que les alternatives se’ns plantegen com un repte contínuament. I tenim indicadors que ens alerten sobre la conveniència de les opcions que hem escollit. Indicadors prou importants com: la por i la tristor. Hi ha qui va al cinema a què l’espantin. Un espant, això sí, controlat perquè el monstre o el pirat de torn no traspassaran la pantalla per anar a parar al pati de butaques a robar-nos les crispetes. És curiós com es parla d’una por irracional quan la por està justificada, tot i que és cert que tot sovint no sabem justificar-la, no ens surten les paraules. I la tristor també pot cercar-se a una pel·lícula i és una experiència que ens ajuda a conèixer el que ens toca la fibra sensible. Popularment tothom està d’acord que la tristor i la por s’haurien d’exterminar i jo també m’apunto a aquest carro. M’encantaria passar-me el dia a ritme de rumba catalana i escoltant monòlegs humorístics de nivell, però m’apunto al carro de cara a la galeria perquè l’eliminació total de la por i la tristor em temo que ens abocaria a la degeneració del cos, tal qual. Inclosa la ment, és clar. Vaja que acabaríem tots ‘tarumbes’ perduts. Simplement perquè, ara per ara, l’harmonia o la dinàmica de la realitat, sense por i tristor, es veuria greument alterada. I com bé apuntà Darwin: qui no s’adapta mínimament acaba morint abans… sense altra alternativa.
