El temps actual el descriu Bauman com a modernitat líquida. La liquiditat il·lustra plàsticament la incertesa del compromís. La societat de consum incentiva l’humà sense fidelitats perennes i que vol la utilitat i la satisfacció per damunt de tot. Sovinteja l’exemple de la parella: abans compromís “fins que la mort us separi” i ara, ai las!, fràgil. Sigui dit en to menor, l’islamisme, l’antic Japó, o el Goethe de Les afinitats electives preveu el matrimoni amb data d’expiració. Afegim-hi que per molt que l’humà prometi, poc té garantia de compliment dels seus compromisos.
Tanmateix, els Drets Humans gaudeixen d’un consens total, i intel·lectualment ningú els qüestiona. Van ser el compromís ètic objectivat perquè mai més es repetís el que va succeir a la Segona Guerra Mundial. Però què passa en la pràctica, en segons quines pràctiques? Qui té el poder en un Estat que es regeix pel seu pur interès: la raó d’Estat. Maquiavel descriu la figura del príncep (Cèsar Bòrgia, Ferran el Catòlic, Francesc I) que no respecta res.
L’aigua règia es diu així perquè és una barreja corrosiva d’àcids nítric i clorhídric que s’ho carrega tot, inclosos l’or i la plata. De debò hi ha algú que estigui segur de no tenir un preu, en diners o en espècies? Qui no entén el gag dels germans Marx: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres”? En què fa pensar el terme trumputinisme?
Què s’hi pot fer? Ètica. Emmanuel Lévinas, un filòsof jueu que reflexiona sobre l’Holocaust, fa de l’Ètica el nucli dur de la Filosofia, la Filosofia Primera (i no una subespecialitat). Cadascú és el responsable principal dels altres. Mirem-los al rostre i vigilem-nos, no passen el sentit de Foucault de vigilància carcellera, sinó de vetllar-nos, surveiller, d’estar-hi a sobre, de fer-ne el seguiment. Drets Humans com a Ètica política? Ètica i Drets Humans per a desarmar veritats líquides, postveritats, extremes dretes i extremes esquerres.
