Vull bellugar-me i no puc. En Martí m’acarona el cap i les orelles. Vull remenar la cua per dir-li que m’agrada el que em fa i no puc.
El morro se m’està assecant i no puc obrir els ulls. Voldria fer saltirons entorn d’en Martí però no puc.
En Martí no sap què em passa. Només té tres anys.
—Tros!
—Tros!
—Trooos!!!
Penso: “Ves cridant, ves…! Jo ja et respondria amb un lladruc si pogués”. En Martí no sap o no pot entendre el meu pensament.
—Papa! Mama!
—Papaaa!
—Mamaaa!
I m’assenyala amb les seves manetes molsudes:
—El Tros…
En Roger i la Clara em toquen amb molta cura el morro, l’espatlla, les potes… M’acaronen amb tendresa i després es miren entre ells.
—Dorm, Martí. El Tros dorm…
—No, dormir no —mig plora en Martí.
—Sí, Martí, el Tros està molt cansat i ara dorm. Recorda que el Tros és un gos molt vellet. Ha viscut molt i ara està molt cansat. Molt, molt. I ha de dormir moltes hores —li explica el pare.
—Sí? Però si és de dia…
—No hi fa res que sigui de dia, Martí. Ha de dormir moltes, moltíssimes hores… Potser dies i nits sencers, fins que estigui descansat del tot.
—I no podrem fer soroll? En Martí,calladet molts dies?
—Ha, ha, ha! No reietó meu, no —respon la mare. Portarem el Tros a cal veterinari perquè ningú el molesti i descansi tranquil·let.
Així que només estic adormit? No m’he mort? O això és el que diuen a en Martí perquè tenen por de dir-li la veritat? I, si m’he mort, perquè entenc el que diuen?
Oh! Oh! Oh! Ara m’alcen i m’emboliquen amb una flassada i em porten fins a cal Vicenç, el veterinari. Vull bellugar la cua!!!
El veterinari m’ausculta el cor i em palpa l’estómac. Es mira en Roger i la Clara i fa que no amb el cap. Diu: “Era molt vellet. Ha mort.”
—Dormirà molt, Cenç? —pregunta en Martí.
— “Vicenç”—corregeix la Clara.
—Molt, Martí! El Tros dormirà per sempre. El Tros era molt vellet i s’ha mort —diu el veterinari.
—Però… jo vull jugar amb ell.
—Martí, escolta bé.
En Vicenç agafa el nen a coll i li parla amb cura. Jo paro l’orella però no puc aixecar-la per molt que ho intenti.
—El Tros és mort. S’ha acabat la seva vida. Com les flors que es marceixen i deixen de ser flors. Però… podreu jugar junts sempre que tu vulguis…Només hauràs de somiar-ho. Pots visitar el seu somni, Martí. Només has de voler-ho i sereu junts.
O sigui que soc mort, però puc somiar? Però, quan somio és que dormo i quan dormo em bellugo, respiro, esbufego… I ara, res…Res… Ai!
—A la nit, quan els pares et posin a dormir, tu tanca ben fort els ulls i imagina el Tros. Immediatament et trobaràs amb ell i podreu jugar tant com vulguis.
I si aquest marrec no somia amb mi, què? Que ja començo a estar un xic enfadat! És que jo no compto per a res? Ei, què passa?
—Mai tindràs malsons, Martí, perquè sempre serà amb tu, el Tros. Amb els seus lladrucs,ell sempre farà fora tota cosa que t’espanti —li explica la Clara.
Ara em toca fer de mainadera dels somnis. Feina, sempre feina! Ei! Mira, què bé! Encara remugo!
—El Tros ha mort. No el podràs tocar però sí imaginar-lo —li diu en Roger.
—Digues-li adéu amb la maneta, Martí —li fa la Clara.
Veig com en Roger agafa a coll en Martí i surten de la consulta. Em poso trist. En Vicenç em tapa amb un llençol i em diu en veu baixa: “Adéu Tros, fins aquesta nit dins el somni”, i somriu.
