L’austeritat està esdevenint, si és que ja no ho és, un dogma. Des de determinats sectors ens volen fer creure (i ens ho estem creient) que no hi ha alternativa a les polítiques basades en les retallades de la despesa pública. Retallades que, no ho oblidem, estan patint en exclusiva els serveis que fan servir les classes populars, com per exemple la sanitat i l’educació públiques. Aquestes polítiques de retallades, però, no estan servint per sortir de la crisi: ja són uns quants els anys que portem patint-les i l’economia no millora; ans al contrari, la situació s’agreuja, l’atur augmenta, l’economia decreix i la precarietat i la pobresa estan destrossant les classes populars. La crisi, en definitiva, l’està pagant qui no l’ha provocat. A més, ens volen fer creure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. És com si una família humil que fa l’esforç que un fill estudiï a la universitat es plantegi no gastar diners en la matrícula i prefereixi que aquest fill es posi a treballar. Però si està demostrat que aquesta inversió en formació farà que aquest fill pugui tenir en el futur una feina millor! Això, que sembla de sentit comú, no s’està aplicant des dels poders públics.
Recentment, el Fons Monetari Internacional (FMI) ha presentat un informe titulat “Errors en les previsions de creixement i multiplicadors fiscals”. Es tracta d’un document on l’FMI fa autocrítica de les polítiques d’austeritat que la pròpia institució ha vingut recomanant en els darrers anys, i arriba a la conclusió que es va subestimar l’impacte en l’atur, el consum i la inversió. En el seu dia, els economistes de l’FMI pensaven que per cada euro que deixava de gastar l’estat es destruïen “només” 0,5 euros d’activitat (l’anomenat “multiplicador fiscal”). La realitat, però, ha demostrat que per cada euro que es deixava de gastar s’han destruït 1,5 euros. Una catàstrofe, aquest “austericidi” del que darrerament tant se’n parla.
Sobre les retallades, la teoria econòmica ens dóna diferents visions. Simplificant, en una banda tindríem els economistes d’arrel keynesiana, que pensen, grosso modo, que retallar limita el creixement econòmic; i en una altra els clàssics, que opinen que les retallades fan que s’impulsi l’economia. Doncs bé, aquests economistes “clàssics” ja han tingut l’oportunitat que les seves receptes es portin a terme. I han fracassat. La pregunta és: fins quan seguirem aquesta senda destructora? Quan se’ls donarà l’oportunitat d’aplicar les seves alternatives a aquells economistes que creuen que la solució passa pel creixement econòmic i no per les retallades? Potser serà massa tard…
