Amb un respecte extrem pels partidaris de l’independentisme com a forma d’autodeterminar-nos com a nació i reconeixent el que significa milió i mig de persones manifestant-se per aquest objectiu, no es poden oblidar d’altres estratègies per resoldre els problemes de la relació Catalunya-Espanya. El joc democràtic dins l’àmbit català haurà de decidir la forma, i si toca independència, doncs, independència.
És la independència la millor solució? És positiu sortir del mercat comú espanyol? Seria bo quedar fora de la Unió Europea si Espanya interposa el seu dret de vet a la nostra potencial incorporació de Catalunya com a nou estat membre? Les millores en la balança fiscal serien superiors a les pèrdues que es podrien ocasionar en una balança fiscal avui molt superavitària?
Tenen avui espai solucions paccionades com la d’una mena de Commonwealth amb Espanya o alguna forma confederal amb la qual compartíssim la política exterior i defensa i les altes instàncies d’apel·lació en cas dels tribunals, per posar alguns exemples a discutir, però que no ens obligués a sortir del mercat comú espanyol?
Es pot acusar a algú de ser menys patriòtic per defensar l’aposta de fórmules intermèdies on, per exemple, en matèria de solidaritat interterritorial, s’estigués a mig camí entre l’anomenat espoli fiscal i el cupo basc? No es pot menystenir l’antiga política del peix al cove i el lluitar tenaçment i imaginativa pels petits objectius concrets que mica en mica, un cop sumats, fan un bon feix. És el camí dels que no poden parlar d’igual a igual per desproporció de mitjans (que no pas de dignitat).
Catalunya, que de vegades és la terra del seny, té també rampells de voler arreglar els grans problemes amb solucions de reformatar tot el disc dur. Una terra que va donar el Criteri de Balmes, corona de la pedagogia del sentit comú, és també la de la Nova Icària de Narcís Monturiol i del cripto-cristianisme del socialisme utòpic dels cabetians catalans. Una influència, aquesta darrera, que acabar donant un Eixample d’en Cerdà o la fraternitat del cors d’en Clavé. Una actitud que de no trobar l’alçada justa acaba fent la fi d’Ícar, qui va esclafar impotent contra la dura realitat del terra després de no haver volgut seguir el consell del seu pare de no apropar-se massa al sol, quan van escapar-se del laberint del Minotaure amb unes ales de ploma i cera que s’havien fabricat. A títol individual, un ben pot aventurar-se pels camins que tant poden portar a Ítaca com a una patacada de magnitud del Colós. El problema sorgeix quan el viatge es fa amb criatures. Caldrà doncs, com es diu en castellà, “agudizar el ingenio”.
