El darrer episodi dels indignats instal·lats a la plaça de Catalunya de Barcelona des de fa unes setmanes, produït quan escometeren violentament contra els diputats catalans per evitar llur accés al Parlament, és la gota que ha fet vessar el got d’aigua no gens clara ja ple de fa dies. I ha estat una llàstima que aquest moviment i l’adhesió que ha suscitat, s’hagin malmès; no només aquests últims fets són lamentables, sinó que des de bon començament, ja es va esguerrar el projecte de revindicació. Era, de bell antuvi, una revindicació sense ànima nacional. Sense tenir en compte la vella premissa Alliberament nacional i de classe, que en la situació actual la classe, la constituïm i som tots o gairebé tots els catalans.
En primer lloc, el sistema socioeconòmic actual els resultats del qual clamen al cel i que ens l’ha portat el govern espanyol amb una política permissiva amb la cobdícia, de menyspreu pels valors tradicionals del nostre poble com és l’estalvi i l’esforç i encara amb el foment d’adquisició de diner fàcil i tot amanit per una inconsciència, una desídia i una manca de visió en la gestió econòmica deixant-se arrossegar per polítiques europees equívoques, mal interpretades, és un fet per indignar a tota persona que tingui dos dits de sensibilitat.
Però l’esguerrada del projecte dels indignats és de contingut, sobretot. ¿Com es pot fer una reivindicació per la llibertat, per justícia i per la pau, sense reclamar la causa justa del poble català que es veu vexat amb un espoli que es concreta en xifres exactes i validades i la seva identitat és combatuda sense treva pels òrgans estatals?
Es pot saber per què indignats no clamen contra la usurpació diària de 60 milions d’euros que fa Espanya als catalans a partir del dèficit fiscal? Per què no esmenten per a res que l’estat espanyol cada any usurpa a Catalunya 20.000.000.000 d’euros (11% del PIB), fent de Catalunya la regió del món que pateix més dèficit per part del govern de l’estat ?
És que volen, els indignats, que per raons de pertinença a l’estat espanyol no puguem gaudir de 2.400€ anuals per ciutadà i a Catalunya, per no disposar de seguretat social pròpia? La llista de greuges seria molt i molt llarga si els esmentéssim tots. Els indignats, callen. Catalunya no els importa, segons que es veu.
Vaig travessar la plaça de Catalunya, lloc on hi ha aquesta acampada de protesta, fa unes setmanes. Els rètols que presidien la tarima principal per a les intervencions, tots eren en castellà. En algun, de menor mida i amb lletra petita, la traducció catalana i anglesa. No tothom ha pogut parlar quan ha volgut en la llengua pròpia i natural d’aquest país que es diu Catalunya en les assemblees i altres reunions més restringides.
Sense l’alliberament nacional de Catalunya, que ens permeti ser com som els catalans i poder disposar del que és nostre, no hi pot haver-hi solució per a les llibertats socials.
Ho diu la història, ho diu la realitat que vivim i ens en parla la mateixa actitud d’ aquells que no s’indignen, ai las, per allò que beneficia als adversaris de Catalunya i que sovint en són els veritables i permanents enemics.
Nosaltres, som nosaltres, Acollida, i altra cosa e9s el que sieugm capae7os de fer amb els nostres fills. No e9s bo viure nome9s pels fills, com tampoc ho e9s viure d’esquenes a ells.I tant, Omar, que pots opinar, faltaria me9s. Precisament del que tu comentes, Bitxo, e9s d’on va sortir el pensament d’avui. Va ne9ixer d’una conversa que mantenia, sobre la difere8ncia que existeix entre els avis que volen donar allf2 que en el seu moment no varen poder oferir als seus fills, dels que s’entesten en donar molt als nets, per treure’s del damunt el sentit de culpabilitat que els hi ve donat per haver passat dels fills. No, Isnel, no crec que aprovar amb els fills, sigui cap garantia de res. El que si crec, e9s que hom s’ha d’esfore7ar en fer la feina de pare; de la d’avi, ja es veure0. Els fills dels nostres fills, seran responsabilitat del seu pare.
Com ho veus aixf2 de donar una altre oportunitat? Quan ets me9s gran i tens ne9ts, crec que deus veure la vida dreeifnt. Deus tenir por a quedar-te sol i els ne9ts et donen vida per seguir endavant. Sempre he dit que un nen es alegria. Potser es ara, quan aquell pare que va errar amb el seu fill, pot aportar molt me9s qualsevol altre al fill del seu fill.