A la trobada que organitzà la Secció Catalana de la Societat Espanyola de psicoanàlisi a ESADE dirigida a psicoanalistes tant com a empresaris i economistes, el dr. David Tuckett hi explicà que els sentiments que genera la pràctica de les inversions financeres es sostenia en situacions emocionals que corresponen a etapes molt primitives de l’evolució psicològica humana.
El Dr. David Tuckett és psicoanalista de la societat britànica de Psicoanàlisi (Associació psicoanalítica internacional) i ex editor (1988-2001) de la International Journal of Psychoanalysis. La seva formació inicial en economia, i la seva obra posterior en l’àmbit de la sociologia i la psicoanàlisi, varen obtenir un ampli reconeixement per participar en la Global Economic Symposium y el Global Risks Network International Journal of Psychoanalysis del Fòrum econòmic mundial.
En el seu estudi va entrevistar molts directors financers de diferents parts del món (Regne Unit, els Estats Units, EUA, Europa i Àsia) que invertien grans quantitats en els mercats. A les entrevistes li explicaven els detalls de la seva feina. No es tractava de descriure les motivacions individuals, però si que el context en el que es desenvolupava la seva feina podia permetre la comprensió dels estats d’ànim dividits i les emocions de caire omnipotent que comporten moltes vegades un pensament autístic o de característiques clarament narcisistes. En el seu estudi ressalta:
Dues característiques dels contextos en els quals els professionals entrevistats han de prendre decisions financeres semblava especialment sorprenents: s’havia de tractar amb la incertesa i l’ambigüitat de la informació i, tot i això, també havien de treballar sota l’expectativa d’haver de fer-ho excepcionalment millor que la resta.
Atès que la incertesa i l’ambigüitat de la informació són part de la naturalesa dels mercats d’actius financers, aquestes són molt diferents als d’altres béns i serveis en almenys tres aspectes:
1. El seu valor és incert, canviant e inherentment volàtil. Aquest fet porta a una doble emoció: una gran emoció potencial de guanys i l’ansietat per la pèrdua.
2 Són entitats abstractes, i esbrinar el valor depèn de les expectatives del futur i suposicions. Les emocions i judicis (conjectures sobre el futur) estan presents en cada pas. El canvi de preu també tendeix a funcionar com un senyal de que “alguna cosa incerta està passant”, generant desconfiança i recels que altres puguin saber-ne més.
Aquests sentiments d’incertesa i el seu maneig cognitiu i emocional des d’un punt de vista de l’evolució psicològica, ens envien a etapes del desenvolupament molt primitives quan l’ infant ha de categoritzar emocionalment les relacions amb la realitat, o encara més, ha de fer-ho sense les eines mentals que li permetran progressivament donar sentit personal o acordar-ne el sentit de manera social: la inseguretat de l’afecte dels altres, les accions per veure si obtindrem el resultat esperat, la ràbia quan no l’aconseguim i l’agressió que genera la incomprensió i la pèrdua, tots aquests sentiments i accions ens expliquen moltes vegades les actituds infantils.
Doncs bé, sembla que l’enrevessat mon de les finances conté en el seu funcionament aquesta classe de continguts altament emocionals: com manejar el mon dels elevats valors econòmics enfront del perill de perdre’ls d’una manera permanent?, però, d’altra banda, quin mal no es fa a totes aquelles parts més dèbils del propi sistema en decidir solament des de dins que els meus guanys només depenen de les meves decisions i qualitats sobre allò que jo imagino? I com aquestes imaginacions, de caire paranoic, per demostrar que un és el més poderós de tots, moltes vegades generen més destrucció de l’entorn i moltes vegades la pròpia?
Per fer-ho, per aconseguir aquests poders, cal entrar o posar en joc situacions on un mateix es pugui demostrar que pot obtenir els símbols del poder que representa avui el diner: diner que les finances representen, tot i que no tinguin un referent real i útil socialment.
La manca de l’elaboració emocional en contrast entre la realitat del desig de tenir, de significar quelcom, i les conseqüències que pels altres tenen aquestes decisions, ens retrotreu a una insociabilitat altament destructiva quan només es té en compte el benefici individual, sota l’argument infantil de la pròpia omnipotència davant dels altres.
Evidentment, la no acceptació dels límits que suposa la convivència, com una dialèctica permanent entre el propi jo i el respecte pels altres “jos”, té una resolució perversa en l’esperança i la lluita personal per ser el millor i per mantenir el poder absolut. Llavors, sembla que el propi sistema mental retorna a aquella posició infantil de “jo ho puc tot”, fixant les emocions d’omnipotència i deliri sobre la realitat que corresponen a patologies psicològiques prou conegudes i difícils de canviar.
L’acumulació d’aquests valors, o la seva pèrdua, li demostren al propi individu que està “jugant fort”, que pot obtenir grans guanys (i immenses pèrdues) però que fent-ho es demostra a sí mateix que pot arriscar-se en accions que no pertanyen a la majoria dels mortals, amb la qual cosa aconsegueix diferenciar-se’n i mostrar la pertinença al grup dels selectes.
Un bon record dels sentiments generats en altres èpoques històriques pel poder absolut representat pel nazisme?
L’acumulació de capital actual, amb el poder destructiu del teixit social, ens porta a una situació semblant a l’arrel de la ideologia nazi, estalviant la supressió física i real dels qui no són capaços d’arriscar-ho tot per tenir-ho tot. La crisi del propi sistema capitalista ja no sols mostra la patologia dels qui en detecten el poder, sinó, fins hi tot, la generació de trastorns psicològics a la població, com també afirma el Dr. A. Talarn en el seu estudi sobre el tema des d’una vessant de salut pública, tant com el Dr. Vicens Navarro des de la vessant de la política i l’economia en els seus articles .
