Baz Luhrmann és un director australià pop i iconoclasta que ha convertit totes les seves estrenes en un esdeveniment. Des de l’èxit inesperat de Romeo+Juliet, interpretada per uns joveníssims Leonardo Di Caprio i Claire Danes fins als lluentons de Moulin Rouge o les festes d’El gran Gatsby, la seva carrera és una enlluernadora cursa a mig cavalll entre el kitsch i el llenguatge audiovisual postmodern.
A Elvis, Luhrmann ens presenta una història poc coneguda vinculada al mític cantant de Memphis i el seu manager, el manipulador coronel Tom Parker. Plantejada com a format de duel en el més pur estil de lluita d’egos com a Amadeus, Elvis ens parla del descobriment, triomf i decadència de l’estrella del Rock. I, tal i com acostuma a passar sovint, una estrella explotada i controlada pel seu entorn.
Però si mirem de prop el film de Luhrmann no només és un biopic a l’ús. És també un reconeixement a la música negra del sud dels Estats Units, sempre en perpètua lluita amb les imitacions blanques. Presley va ser un músic que va créixer en ambients musicals racialitzats de Memphis i és el que va imprimir després a la seva música. I és per això que va conquerir els cors de tothom, de tots els colors de pell. I també, és clar, el seus eròtics moviments pèlvics, que van tornar boges a diverses generacions de dones, alhora que les alliberava i convertia en protagonistes dels seus concerts. Uns balls que ja es va encarregar d’ensenyar-nos, curiosament, el jove Forrest Gump (a qui donava vida el mateix Hanks). La mort de Martin Luther King, la de Robert Kennedy o el segregacionisme són també aspectes detonants de l’evolució de la història que, paulatinament, va adquirint un to fosc.
Baz Luhrmann explica la història d’Elvis Presley en el seu estil barroc audiovisual característic. De manera que el film passa del documental al musical passant pel drama familiar. Tot gràcies a unes meravelloses seqüències d’accions paral·leles de concepció videoclipera, de muntatge sincopat o solapat que crea moments intensos de sinestèsia entre les imatges, el so i els immortals temes musicals d’Elvis. Uns temes que no sempre sonen en la versió original sinó en remescles o noves versions de cantants contemporanis, fet que dona una forta personalitat al film.
