Lluny de fer negoci amb un mitjà de comunicació, existeix una emissora de ràdio, anomenada Gurgaon Ki Awaaz, que va ser el que em va portar a l’Índia. Situada a la ciutat de Gurgaon, a uns 30 quilòmetres de Nova Delhi, és una anomenada “community radio”. És a dir, i com diuen allà, una emissora feta per la comunitat i per a la comunitat, la classe més humil i treballadora, la majoria, d’aquesta ciutat índia amb fama de “rica”. Una riquesa, per cert, ben diferent de la que entenem aquí. Pobresa, brutícia, carrers de sorra, pol·lució, barraques, però també, i puntualment, centres comercials espectaculars, autopistes quilomètriques i alguns gratacels, símbol del potencial d’un país emergent com és l’Índia.
A Gurgaon Ki Awaaz, hi vaig estar dues setmanes, coneixent el funcionament d’una “community radio”, l’anomenat, també, tercer model, a banda del de la ràdio comercial i la ràdio pública. Sota la tutela i finançament d’una ONG i donacions voluntàries, l’emissora cobreix les mancances, ja sigui a nivell de salut o d’educació, entre d’altres, dels 2 milions d’oients als quals arriba. Un exemple en el qual vaig col·laborar és l’emissió d’un programa perquè els oients segueixin un curs gratuït d’anglès per la mateixa ràdio, passin diversos exàmens i, finalment, rebin un certificat que els ha de permetre progressar professionalment o, com a mínim, millorar el seu nivell d’anglès.
Tot i ser, ara fa anys, una colònia britànica, l’idioma és una barrera en aquesta zona de Gurgaon, on parlen hindi. Una barrera, per cert, que vaig poder comprovar, amb dies en els quals la comunicació era nul·la o a base de senyals. Al final, però, si vols o volen alguna cosa, t’acabes entenent. Viure i conviure amb la comunitat més humil i pobre de Gurgaon, sense entendre el seu idioma, va ser més complicat que sobreviure a les temperatures d’aquells dies, al voltant dels 45 graus o, fins i tot, superiors. També va ser més complicat el tema de l’idioma que circular pels carrers de la ciutat amb un trànsit que mai havia vist i en el qual s’hi veuen implicats cotxes, motos, autobusos, bicis, gossos, vaques o altres animals, persones que arrosseguen un carret o la seva mateixa botiga ambulant o simples vianants que caminen pel mig del carrer amb tota la tranquil·litat del món. Tampoc hi falta el transport que utilitzava amb més freqüència i que és típicament indi: els anomenats “shared auto”, una mena de motocicleta de tres rodes amb una carcassa on seuen els passatgers. És ben petit, però un dia vaig comptar que hi anàvem 15 persones. Un altre dia, en vaig veure un amb 18. I circulen amb una relativa normalitat, això sí.
A Gurgaon Ki Awaaz ni volen finançament del govern ni de cap autoritat, ja que, un altre dels seus objectius és poder qüestionar-los, si és necessari. Els oients ho fan, així com també formen part de la informació que ofereix l’emissora. A l’hora de parlar de l’estat del trànsit, per exemple, són els oients els que truquen en directe per explicar com està la zona on es troben i és el Servei de Trànsit el que escolta la ràdio per saber com està la circulació a la ciutat de Gurgaon. En definitiva, exemples que demostren el creixement del fenomen de les “community radio” a l’Índia i el prestigi que tenen entre els seus oients. A més, exemples que aporten, també, idees per als mitjans de comunicació d’aquest i d’altres països.
