Posar-se en el lloc d’altri sempre és quelcom complex i controvertit. Complex perquè si el que pretenem és fer-ho amb honestedat, és dificilíssim saber el que realment sent aquest altri davant quina sigui la circumstància; i controvertit, perquè de tants que ho fan tan alegrement, sempre ens arrisquem a rebre un estirabot amb la resposta de “i tu què en saps de com em sento jo”.
Per això, quan intento posar-me en el lloc dels esportistes, i no pas per imitar-los en el seu esforç, sinó per comprendre què senten quan competeixen sota una bandera d’uns colors que no estimen, com a mínim acabo estant-me en molt de criticar-los pel fet d’avenir-se a fer-ho. I no em refereixo aquí als colors ni a la bandera d’un club determinat —que això és quelcom inherent a l’estatus de professional—, sinó als colors i a la bandera d’un país que no és el seu.
Paradoxalment, quan un competeix sota l’estendard d’un país aliè, pot fer-ho perquè així ho ha escollit fer, o bé perquè, sent-ne presoner, s’hi veu obligat a fer-ho si el que vol és practicar l’esport. Per tant, en com afecta a la psique dels esportistes catalans que un cop aconseguit el reconeixement del podi, se’ls desplegui una bandera espanyola darrere mentre ressona dins del seu cervell la Marcha Granadera o tradicionalment també coneguda com a Marcha Real, és quelcom que hauríem d’anar preguntant personalment a cadascun d’ells.
A qui ja no cal preguntar-li-ho és a Helena Boada, una jugadora catalana de bàsquet a la lliga eslovena, a qui per la seva vàlua la selecció d’Eslovènia vol convocar per participar en els partits classificatoris per a l’Eurobasket 2015. Helena ha acceptat la proposta de la federació eslovena de tenir la doble ciutadania per així poder jugar amb la selecció d’aquest país. En unes declaracions a Catalunya Ràdio deia: “Jugaré amb Eslovènia perquè no puc fer-ho amb la selecció que vull, Catalunya”. Davant la polèmica encetada per periodistes del país veí, Helena sentenciava al seu twitter “No aniria a jugar amb la selecció espanyola perquè prefereixo ser humil i no jugar amb uns colors que no sento”.
A Helena, el meu reconeixement per la seva valentia. Si ha o no de ser un exemple a seguir pels altres esportistes catalans, m’abstindré de dir-ho per coherència amb el contingut d’aquest article. Vagi, doncs, a la consciència de cadascun.
