Filòsof, teòleg i professor universitari, Francesc Torralba acaba de publicar No hi ha paraules (Ara Llibres, 2024), en què tracta la mort del seu fill Oriol l’agost de l’any passat en una excursió a la muntanya. Des de la seva experiència personal se centra en el camí sempre difícil del dol i l’absència per transmetre els aprenentatges que li han fet canviar la manera de veure la vida.
Ha estat el seu llibre més difícil d’escriure?
Sens dubte. Fa més de vint anys que escric i m’ha costat molt per l’impacte emocional que hi ha. Mai hauria imaginat que escriuria un llibre sobre una experiència tan traumàtica com la mort d’un fill.
De fet, deia que l’havia escrit com una necessitat.
L’escriptura té un aspecte terapèutic i alliberador de primer ordre. Hi ha persones que per alliberar el seu pensament necessiten conversar, a vegades amb un psicòleg, necessiten cantar. En el meu cas, l’escriptura és el mecanisme d’alliberament i d’endreçament, de pensaments, d’emocions i de desitjos. Certament m’ha estat molt edificant fer-ho i espero que ho sigui per les persones que el llegeixin.
Abans ja havia publicat sobre el dol, després d’aquesta experiència, ha canviat la seva visió tant de la mort com del procés de dol?
No ha canviat, el que passa és que ara en parlo des de l’experiència viscuda. Per tant, reafirmo amb algunes tesis i veus l’angle des d’una altra perspectiva. Havia publicat Plantar cara a la mort i Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat, i ara he publicat aquest, No hi ha paraules. No em desdic del que havia escrit, però és clar, ara és estar directament al terreny de joc. Per tant, l’experiència fa que sigui un llibre més testimonial, no tan basat en llibres llegits o en clàssics estudiats. Això em dona una certa autoritat i també té un valor testimonial que pot ajudar moltes persones que es troben amb una experiència semblant.
Vostè diu que abraçar-se és un acte de confiança, però també d’indigència. Ho hauríem de fer més?
És un llenguatge que d’entrada expressa confiança. Quan t’abraces a algú, et mostres molt vulnerable perquè et deixes de protegir. Ens abracem i mirem de sostenir-nos perquè és un llenguatge universal. Ho fem als tanatoris, a les sales d’urgències o després d’un fracàs. Quan ja no sabem què dir a aquella persona, quan sentim una impotència molt gran, ens abracem i plorem. Perquè les llàgrimes també són llenguatge. El llenguatge universal del patiment. A vegades les censurem perquè ens avergonyim d’haver plorat, però jo les reivindico com un llenguatge alliberador.
Per què ens costa tant plorar?
És molt cultural. De fet, tots plorem. És un llenguatge universal del patiment. Ploren a Gaza, ploren a Ucraïna, ploren a les unitats de cures intensives, ploren a les presons. El plor és universal, però hi ha cultures que ho accepten i ho toleren més, que ho fan més visible, que ho tenen normalitzat i hi ha cultures que ho censurem molt, especialment en els homes.
Hauríem de tenir més consciència de la nostra finitud? Pensem o parlem sobre la mort, però no sobre la nostra pròpia mort.
No hi pensem gens perquè ens entristeix pensar que no hi serem, que no hi seran les persones que estimem o que no podrem fer sempre la feina que ens agrada. És una evidència universal. L’única certesa que tenim és que ens morirem. Tota la resta és incert, però, aquesta certesa no l’afrontem. A la mort ens hi acostem com els crancs, d’esquena. La maduresa és afrontar la pròpia finitud i les absències de les persones que hem estimat i que no hi són.
Per això el llenguatge és molt important. Fins a quin punt hauríem de fer una revisió lèxica de com parlem de la mort?
Jo, per exemple, discuteixo el terme “pèrdua” amb els meus amics psicòlegs i segurament ho veuen diferent, però crec que la pèrdua no és adequada per parlar del dol. Una persona es pot perdre per un bosc, podem perdre unes eleccions, però quan es moren no es perden, deixen de ser-hi i són absents. I aquesta absència genera un buit enorme perquè les persones som insubstituïbles. I això deixa un buit que no omple res perquè és únic.
Precisament, en aquest sentit, no hi ha cap paraula que descrigui la persona que ha perdut un fill.
Només he trobat una paraula en hebreu que ho descrigui, però en les llengües romàniques no hi és. Ni en català, ni en castellà, ni en francès, ni en portuguès, ni en italià. És significatiu que no hi hagi cap paraula. Potser passa perquè no imaginem que això pugui succeir.
En l’era digital que vivim, es deshumanitza el dol o tot el contrari?
Hi ha missatges que els hem de dir cara a cara. És veritat que a vegades les situacions són difícils perquè estàs lluny, però els missatges difícils no els podem dir a través d’una pantalla. Dir t’estimo a una persona, anunciar que el teu fill té una malaltia terminal o dir que el teu fill ha mort, hem de tenir el valor de dir-ho cara a cara. La digitalització no ho aguanta tot. Hi ha missatges que has de dir-los i després acompanyar aquella persona a digerir, a processar i acceptar el que succeeix. I això també és un procés a posteriori molt complex.
M’agradaria acabar analitzant el valor de la gratitud cap a aquella persona. És la fase final del procés de dol?
És la tesi que defenso des de l’experiència. No soc un professional d’ajuda ni em dedico al dol professionalment, però jo crec que la darrera fase no és l’acceptació, que és la tesi clàssica de Kübler-Ross i de molts dels seus seguidors, sinó la gratitud. Agraeixes a aquella persona tot el que has après, tot el bé i la bellesa i la veritat que t’ha portat i aquest sentiment de gratitud va amb tu. L’interessant és que aquesta gratitud la puguis expressar en vida. Si no la pots expressar en vida la manifestes a posteriori a través d’un llibre o senzillament a través d’un discurs; però un aprenentatge que fas és agrair en vida a les persones que t’han enriquit amb tot allò que t’han aportat, i no esperar a que no hi siguin.
