Després del nou escenari amb Bankia, com manté Caixa Laietana el seu espai i perfil propi?
Caixa Laietana exerceix ara indirectament la seva activitat financera a través de Bankia. La Caixa és accionista de BFA (Banco Financiero y de Ahorros), i aquest Banc és l’accionista de referència de Bankia. Però, a més, la Caixa té altres activitats i recursos que no s’han traspassat al BFA, com ara immobles o societats vinculades a l’esperit de la creació de la Caixa, com poden ser geriàtrics, escoles bressol, o participa en la creació de noves empreses tecnològiques en qualitat de soci d’Inveready Seed capital, societat puntera a nivell de l’estat en el foment de noves empreses.
I, naturalment, l’activitat que comporta l’Obra Social i la Fundació Caixa Laietana, ja que els beneficis es projecten en el suport a tasques socials, especialment en el terreny del suport assistencial i cultural.
Quins són els principals avantatges que la col·laboració amb el grup que ha format Bankia han aportat als seus clients?
El client ara pertany a un dels quatre grans bancs d’Espanya, que tracta d’obrir-se camí com a potència bancària –i se’n sortirà–, i que està immers en un procés d’assolir la màxima eficiència i que té com a objectiu crear un dels bancs més sòlids del futur. En aquests moments, el SIP ja està tancat, i hi ha la intenció de seguir sols. S’ha de tenir en compte que els canvis en la part financera porten expectatives, algunes complexes i d’altres no. Ser client d’un banc gran comporta aspectes positius i d’altres no tant, però el balanç final ha de ser favorable per al client.
Les caixes a l’Estat estan vivint un moment complex, de canvi i transformació. Ara, però, es tornen a apuntar nous escenaris de fusions que comportaran, previsiblement, tancament d’oficines i reducció de personal. Com es veuen en aquest escenari?
El grup ha fet els deures i s’ha gestionat el solapament d’oficines. En el context del país, però, encara hi ha un escenari amb noves fusions estimulades pel recent Real Decret Llei del 3 de febrer que s’ha de veure, finalment, com cristal·litzaran.
Caixa Laietana ha viscut, degut a la fusió amb Bankia i amb la reducció d’oficines que apuntava, un reajustament laboral important. En quin punt es troben ara d’aquesta situació?
Tot el grup ja hem fet la reestructuració important de la plantilla amb prejubilacions i baixes incentivades, tot i que puguin quedar alguns casos residuals per acabar de tancar. Ara, de cara al futur, ja tot dependrà de l’evolució del mercat i de la reestructuració definitiva del sistema financer.
L’OBRA SOCIAL
L’Obra Social és un dels puntals de Fundació Caixa Laietana, la seva marca identitària. Sense el seu suport moltes activitats i propostes no es farien al Maresme. Dins el context actual de recessió econòmica, quina és la direcció que es marquen?
L’Obra Social és l’objectiu fonamental, el leiv motiv, el que dóna sentit a Caixa Laietana. Des d’aquest àmbit s’impulsen propostes de projectes socials i culturals. Entenem que, en els temps actuals, una gran prioritat és donar suport a l’ajuda a les persones i, dins d’aquest àmbit, a les més desafavorides, per això tenim els nostres convenis amb moltes entitats de l’àmbit benèfic-social de la nostra àrea. I això sense deixar de banda la línia cultural, visible en els nostres equipaments com l’Ateneu Caixa Laietana, la Biblioteca –la de Mataró i la d’Argentona-, la col·laboració en la restauració del patrimoni que en aquests moments es materialitzen en les obres de restauració de la Basílica de Santa Maria de Mataró i del retaule de l’Església de Sant Andreu de Llavaneres, entre d’altres, o el mateix Premi Iluro de monografia històrica.
Com ha afectat la crisi als projectes de l’Obra Social, tant els seus propis com als que donen suport?
Ens ha obligat a reestructurar els suports en disposar de menys recursos per destinar-hi, però hem procurat que l’assistència a les persones fos el capítol primordial i al que no li afectin pràcticament les retallades.
No pot negar-se que el Premi Iluro de monografia històrica és una aposta cultural única de referència. El certamen continuarà sent una punta de llança de les seves propostes?
Com ja s’ha dit, el Premi Iluro té plenament garantida la continuïtat. Ja s’ha aprovat la convocatòria amb les bases per a l’edició del 2012 i en aquests moments tenim a impremta el llibre guardonat en l’edició anterior, que comptem poder-lo presentar pels volts de Sant Jordi. A més d’haver estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi, aquest certamen instituït per Caixa Laietana el 1959 i que reconeix el millor treball d’investigació històrica sobre Mataró o la comarca del Maresme, efectivament, ha esdevingut un referent inqüestionable.
Els equipaments culturals i socials són també un referent de la capital del Maresme, com és el cas de l’Ateneu Caixa Laietana o la Biblioteca, entre d’altres. Quines són les directrius que marquen les línies de futur d’aquests espais?
El més important és donar continuïtat als equipaments que tenim i que ofereixen un gran servei perquè pensem que són un dels àmbits importants de la nostra feina social. Tot i així, a més d’aquesta continuïtat, el nostre objectiu serà potenciar-los i modernitzar-los, amb la intenció d’adequar-los als temps actuals, i a fer-los més eficients.
Hem de recuperat tots un to de confiança, però també fer un esforç des de les institucions financeres per fomentar el crèdit.
En els temps actuals, una gran prioritat d’Obra Social és donar suport a l’ajuda a les persones.
La crisi ens ha obligat a reestructurar els suports de l’Obra Social, però procurant que s’afectés el menys possible l’assistència a les persones.
Una de les darreres mesures que ha apuntat el govern de l’Estat és el control de les fundacions. Com la veuen vostès i en què els afectarà?
És una de les qüestions que va obrir el Real Decret Llei de 3 de febrer. S’establia que quan una Fundació Especial, i no la Caixa, fos la propietària de les accions del Banc a través del qual exerceix la seva activitat financera, aquesta fundació estaria controlada per l’Estat i no per la comunitat autònoma on tingués el domicili, pel cas que el Banc tingués un àmbit d’actuació que anés més enllà de la comunitat autònoma. Però aquesta incongruència es va resoldre en el tràmit de convalidació del Real Decret Llei, tot i que ara estem pendents del seu desenvolupament reglamentari. I, insisteixo, això només és per al supòsit de Caixes que traspassen la propietat de les accions del Banc a una Fundació Especial, i aquest no és el nostre cas. I aquell text del 3 de febrer no es referia a les fundacions en general, que segueixen sota el protectorat de la comunitat autònoma, sinó a les Fundacions Especials que s’haguessin convertit en accionistes de Bancs que han assumit l’activitat financera de Caixes.
EL CONTEXT ECONÒMIC
La crisi conjuntural que vivim obliga a canviar coses. Els canvis vénen molt marcats des de fora. En termes econòmics i polítics, s’han d’establir noves regles per superar la situació actual?
Ara la política econòmica s’ha de moure entre dos pols antagònics però necessaris: d’una part, austeritat, per a reduir l’enorme volum d’endeutament contret durant els anys d’eufòria. Per tant, cal treballar i estalviar per a amortitzar. I l’altra és estimular l’economia per a produir, incrementar la riquesa i disminuir l’atur. Aquest estímul només és possible amb una política expansiva, contradictòria amb la d’austeritat. Per a compaginar una cosa i l’altra cal que el crèdit nou que flueixi en el mercat sigui per a una economia productiva, la de sempre. No s’ha d’inventar res; simplement cal aplicar el sentit comú. Però això tan senzill serà una feina titànica, vista la dimensió de l’actual crisi, que ja fa gairebé cinc anys que dura.
La societat no entén que l’Estat doni suport amb diner públic a entitats financeres que després en fan un ús discutible en determinats aspectes. El govern de l’Estat ja ha anunciat una regulació d’aquest àmbit. És aquesta la direcció adequada?
L’Estat, a través del FROB, ha prestat diners a moltes entitats financeres, però aquests diners s’han de retornar a l’Estat amb un tipus d’interès molt elevat. A altres països europeus des de l’inici de la crisi també hi ha hagut processos paral·lels d’entrada de diners a les entitats financeres. A Espanya, en els casos que l’Estat no ha deixat, sinó que hi ha hagut de posar els diners, l’entitat ha passat a mans de l’Estat o a mans d’una altra que l’ha absorbit. I tornem al Real Decret Llei del 3 de febrer: en aquest es dicten normes amb la voluntat de tornar a fer fluir el crèdit en el mercat. Però això ha d’anar acompanyat d’una recuperació econòmica: no pot haver-hi crèdit sense estalvi, i no hi ha estalvi sense producció. És necessari, doncs, reactivar l’economia, reduir l’atur per tal que els ciutadans puguin treballar i consumir, i que es consumeixi menys del que es produeix per a obtenir estalvi. I així, amb aquest estalvi es podrà concedir crèdit. Tot és tan elemental com difícil d’aconseguir.
Sense crèdits no hi haurà reactivació. Tothom està d’acord en aquesta premissa. Quines circumstàncies s’han de donar per a què el sector financer pugui facilitar més els crèdits?
Per explicar-ho d’una manera entenedora: les entitats financeres poden concedir tant de crèdit com diners tinguin dipositats els seus clients en els seus comptes, més els diners que es puguin obtenir prestats d’una altra entitat financera, o dels anomenats Bancs Centrals –abans els Banc d’Espanya i ara el Banc Central Europeu–. Però la primera font –els estalviadors– en aquest moment és dèbil, perquè és difícil estalviar en un context de crisi; i la segona es va estroncar a partir de l’agost de 2007 a causa de la desconfiança entre entitats quan va esclatar la crisi. I, efectivament, tal com dieu, si no hi ha crèdit no hi ha reactivació. Això és el peix que es mossega la cua. Cal, doncs, primerament l’estabilització financera, que les institucions puguin veure on són, que es recuperi la confiança entre entitats i que hi hagi liquiditat. Aquesta es genera començant per les subhastes del Banc Central Europeu i ha d’anar fluint el consum, que tornin a circular els diners. Hi ha mesures importants com la línia de finançament que l’Estat ofereixi perquè els ajuntaments puguin pagar als creditors… És un procés lent en el qual cal la confiança del consumidor i de l’empresari i una normativa sòlida. Hem de recuperar tots un to de confiança, però també fer un esforç des de les institucions financeres per fomentar el crèdit. I recordar que la base de tot és el treball i l’estalvi. Sense estalvi no pot haver-hi crèdit. Ens hem d’acostumar a no refiar-nos del crèdit exterior. El crèdit, per a ser sa, ha de venir originat per un estalvi propi.
L’esclat de la bombolla immobiliària ha afectat especialment les entitats financeres. Una de les claus és l’ajustament del sector immobiliari al mercat, com ha apuntat el govern espanyol?
Efectivament, l’esclat d’aquesta bombolla ha afectat plenament les entitats financeres, per un motiu ben senzill: són les que varen assumir tot el risc dels crèdits. Un risc que va ser compartit amb els empresaris del sector.
Pel que fa a la segona part de la seva pregunta, no crec que el govern espanyol digui res de nou. Una de les primeres coses que es varen afirmar en començar la crisi va ser que una de les condicions per a la recuperació era que els preus immobiliaris havien de retornar a la seva mitjana històrica. El Govern de l’estat ha impulsat una sèrie de mesures per tal d’afavorir la correcció dels preus i reactivar la compra, però no oblidem que el més necessari és que es generi confiança en els mercats i que el consum flueixi. El preu ha de ser l’adequat a la capacitat de compra i d’endeutament de cadascú, però el més important és crear un clima de confiança en el qual la gent pugui comprar i que es generin nous llocs de treball per tal de reduir l’atur i possibilitar l’increment de la demanda.
Dins l’estructura sociopolítica, el model del Mercat Comú i d’Europa està en qüestionament. Li sembla que continua sent el camí en aquest context global?
Hi ha dos models: amb l’euro o sense. Seria molt complex per a un país sortir de l’euro, i més per l’efecte en cadena que podria provocar. Europa necessita, però, unes regles de política pressupostària i fiscal molt més harmonitzades. Això no s’ha planificat així i cada país té els seus pressupostos diferents i poc regulats. En aquesta harmonització, per exemple, caldria contemplar que el deute a mig termini i una vegada ajustada la política pressupostària, el deute podria ser Europeu i no per països, amb la qual cosa els costos de finançament serien els europeus i no els de cada país. Aquesta decisió estructural, suposo que no s’ha pres per la por de la pèrdua de sobirania del països, però primer caldria un esquema conjunt, amb polítiques molt comunes. És molt complex conviure diferents països amb una única moneda sense certa disciplina fiscal i pressupostària.
L’actual crisi contribuirà a accelerar allò que ja s’havia hagut d’haver fet de bon principi: no només una unió monetària, sinó profundes reformes estructurals, començant per harmonitzar la política fiscal.
L’estalvi és un valor, tant de forma individual com col·lectiva, que caldrà fomentar més que mai?
L’estalvi és un valor i, no fa tants anys, es deia, a més, que era una virtut. Per això varen ser creades les Caixes, per a fomentar l’estalvi, precisament. I per això ens diem Caixes d’Estalvis, i no Caixes de Crèdit.
Però cal tenir em compte la realitat del moment. Per començar, com podem dir a la gent que no té treball ni sou, i que cada mes s’esforça per arribar a subsistir, que estalviï diners? Ara cal una reactivació econòmica per a possibilitar la capacitat de l’estalvi i de consum. Cal retornar a la mentalitat anterior: que no es pot gastar més del que es guanya. L’economia més ortodoxa ja ens diu que “estalvi” equival a “inversió”, i si la inversió és productiva es genera riquesa. I és aquí on hi ha el paper de les entitats financeres, en la d’intermediar entre estalviador i inversor; però inversor productiu, no especulatiu. I tant de bo que, ben aviat, puguem reprendre aquest camí, que és el que ens ha de portar al creixement i a la prosperitat.
