En què consisteixen els nous tractaments psicològics de realitat virtual?
És una teràpia que exposa les persones als entorns virtuals que simulen situacions reals, situacions que els pacients eviten o “suporten” amb molta ansietat.
Abans d’utilitzar aquesta tècnica el psicòleg clínic realitza una entrevista d’avaluació per poder dissenyar posteriorment el tractament. La psicoeducació en els trastorns d’ansietat es fonamental perquè el pacient/client conegui allò que li succeeix.
La teràpia d’exposició amb Realitat Virtual s’utilitza en combinació amb d’altres tècniques cognitivo-conductuals com la reestructuració cognitiva i la relaxació perquè el tractament tingui èxit. Aquestes tècniques estan dirigides tant a disminuir l’activació fisiològica com a modificar els pensaments negatius.
S’aplica en la consulta mitjançant un ordinador i unes ulleres. L’exposició als entorns es fa d’una forma progressiva i controlada per poder passar després a l’exposició en els entorns naturals.
Quin tipus de malalties es poden tractar amb aquest sistema que incorpora les noves tecnologies?
Principalment es tracten els trastorns d’ansietat i les fòbies. Entre aquestes últimes tenim, per exemple, de fòbia a volar, de parlar en públic, dels llocs tancats com l’ascensor i de la ressonància magnètica, dels llocs públics com l’ autobús, el metro, anar de compres, les alçades, de la sang (injeccions), o dels insectes com les abelles, les aranyes, etc.
Què determina la durada d’aquest tipus de tractaments?
El terapeuta s’adapta al ritme de cada persona. S’indueix l’ansietat controlant les variables gradualment, abastant tant les situacions que s’eviten, com les prèvies que també provoquen ansietat. Per això el tractament és individualitzat, i fins que no van disminuint aquests nivells, registrats com USAs (Unitats Subjectives d’Ansietat) no es passa a una altra situació.
El que succeeix normalment és que es pot exposar la persona al medi virtual amb més facilitat que en l’entorn natural i l’habituació, s’ha demostrat, es generalitza posteriorment a les situacions reals. Precisament, la durada del tractament es redueix i és més còmode que traslladar-se a l’entorn real.
La virtualitat ajuda el pacient, però no és la realitat. Com s’aconsegueix fer el salt de la virtualitat a la realitat per superar el problema? Posem per cas algú amb qui treballen perquè perdi la por de volar virtualment i arriba el moment en què ha d’agafar un avió de veritat.
Els estudis han demostrat, i en la meva pràctica clínica també, que quan aquella situació esdevé en la realitat, el fet que la persona ja està insensibilitzada (habituada a la situació, a les seves sensacions i identificats els pensaments), és capaç d’estar més tranquil·la amb les estratègies apresses. És un pas intermedi entre l’evitació i la situació real.
Aquests tipus de tractaments estan pensats per a totes les edats i perfils o hi ha algunes limitacions?
Hi ha literatura que mostra que la Realitat Virtual es pot utilitzar en nens i adolescents també. Stephane Bouchard de la Universitat de Quebec és qui ha fet treballs amb aquesta franja de població.
