El volum, reeditat per la Fundació Nous Horitzons, recupera els testimonis de diversos joves comunistes de Mataró, lluitadors antifranquistes que van patir la dura repressió del feixisme.
El passat 30 de novembre es va celebrar la presentació de la nova edició, ampliada i revisada, del llibre de Margarida Colomer ‘Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La lluita per retornar les llibertats democràtiques en el Mataró de la postguerra’, inicialment editat l’any 2007. L’acte, que va comptar amb l’assistència de mig centenar de persones a la sala d’actes del Cafè de Mar de Mataró, estava organitzat per la Fundació Nous Horitzons.
Va presentar l’acte en representació de la Fundació Nous Horitzons Salvador Milà, exregidor a l’Ajuntament de Mataró i exconseller de Medi Ambient de la Generalitat. Milà va elogiar la historiadora Margarida Colomer per la seva forma d’explicar aquest període històric, en què des de fa dècades es va especialitzar. Colomer, segons Milà, no només relata els fets, sinó que tracta també la fibra emocional, les vivències dels seus protagonistes. La historiadora fa palès que la història no és neutra, sempre hi ha un projecte social pel present i pel futur. Colomer sempre presenta el context social i econòmic, els projectes socials dels col·lectius i les persones que tracta, en aquests cas els joves comunistes de la postguerra. En els anys cinquanta, els joves de la JSUC reprenen aquella lluita amb l’objectiu d’assolir una societat més democràtica i socialista. A més, Milà va esmentar que encara Teresa Cortina resta com a supervivent d’aquella gesta. L’exconseller va afegir que Margarida Colomer ressalta el paper cabdal de les dones en la lluita en la resistència i contra la repressió, i sap posar-se en la pell d’aquells joves.
A continuació, Víctor Ligos, historiador i membre de l’Associació Vidre Bufat de Mataró, va lloar el treball que s’està duent a terme sobre la memòria i la història de la Cooperativa del Forn del Vidre de la ciutat.
D’altra banda, en la seva exposició, Margarida Colomer va explicar que aquest llibre és una ampliació i revisió del llibre que es va editar el 2007, també per part de la Fundació Nous Horitzons. El seu enfocament aplega diversos nuclis principals: el moviment cooperatiu, la guerra civil i la postguerra. Concretament, el detonant d’aquest llibre va ser quan, en el seu treball historiogràfic va analitzar les detencions de la postguerra i, concretament, algunes causes dels Tribunals Militars. La historiadora va detectar un document on es detallava la detenció de deu militants de la JSUC l’any 1953. Vuit d’ells eren de Mataró i la meitat d’ells estaven relacionats amb la Cooperativa del Forn del Vidre. Van ser detinguts pel delicte de propaganda clandestina. El Consell de Guerra, que va coincidir amb el Congrés Eucarístic -la qual cosa hagués pogut comportar una reducció de penes-, es va veure interferit per l’acarnissament d’un altre militar que els va afegir els delictes de tinença d’armes i de rebel·lió militar, abusant d’un detall colateral d’un dels detinguts.
Margarida Colomer va centrar la seva exposició en tres apartats: el desenvolupament de les detencions, el context ideològic, cultural i econòmic de la Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró, que ella va qualificar com a “illa democràtica” envoltada d’una dictadura. Una illa que comprenia una escola, una organització democràtica en la gestió econòmica i una cultura de solidaritat que impregnava a totes les famílies dels treballadors que la conformaven. La figura gegantina de Joan Peiró, segons Colomer, amb els seus valors i la seva talla imponent en molts sentits, va eclipsar els valors de molta altra gent que també componia el Forn del Vidre de Mataró, que ni les autoritats franquistes van gosar desmuntar atesa la modèlica gestió empresarial que duien a terme i la seva potència econòmica arreu d’Espanya i d’Europa. A partir d’aquest context, la autora del llibre va glossar els itineraris vitals de cadascun dels detinguts, les tortures viscudes i les penalitats dels seus familiars.
I des del punt de vista polític, potser l’aspecte més interessant és la consciència de l’autonomia de les JSUC que tenien tots els seus membres. Més enllà de la proximitat de militància i de simpatia amb el PSUC i/o el PCE, com era lògic, els militants de les JSUC se sentien plenament autònoms i no subsidiaris.
Per finalitzar l’acte, Montse Dalmau, neboda de dos dels detinguts, torturats i represaliats, i filla del germà gran dels Dalmau, en Manel, va exposar les vivències des del punt de vista de la família i els records de la seva infantesa. Dalmau va recordar les seves visites a la presó, les penalitats que les famílies dels empresonats havien de fer front, tant econòmiques com familiars, uns en l’exili, altres en el desterrament i d’altres en la presó. I també del silenci espès de no poder parlar obertament per temor a tornar a ser detinguts. Un dels detalls més emotius que va explicar és que mai no va gosar a dir a la família que havia ingressat al PSUC per estalviar-los preocupacions… Fins que, sobtadament, els veterans oncles i pare, a més d’ella i la seva parella, es van trobar en les primeres assemblees multitudinàries del PSUC de la seva agrupació de mitjans dels anys setanta.
