En tots els nostres valors, en la nostra forma d’entendre el món, en els nostres costums i tradicions, en tot, establim una distinció molt clara entre els éssers vius que pertanyen a l’espècie humana i els que no. Els desitjos humans prevalen sobre els desitjos de qualsevol altra espècie, i les nostres necessitats són les úniques que tenim en compte. Tota la natura que ens envolta està al nostre servei, i no ens hem plantejat mai que pugui haver interessos o desitjos respectables que no siguin humans.
La nostra moral, reflectida a les nostres lleis, ens permet viure en relativa harmonia entre nosaltres. Quan un infant neix li atorguem el dret a la vida, el dret a ser cuidat per la seva família, el dret a cercar la seva felicitat, i exigirem justícia si aquest infant és assassinat o esclavitzat. Aquests drets els posseeix pel simple fet d’existir, tot i que encara no té capacitat per elaborar raonaments lògics i no li podem atorgar cap deure a complir. Trobaríem inconcebible que els seus drets fossin retallats si, ja adult, desenvolupés una discapacitat física o intel·lectual, i en aquest cas tindríem ben clar que se l’hauria d’atendre i protegir.
Actualment sabem perfectament, no obstant, que no hi ha cap diferència substancial entre l’homo sàpiens i la resta dels éssers vius: les diferències existents canvien de forma molt gradual entre espècies. La resta de mamífers i les aus, per exemple, potser no tenen una capacitat intel·lectual o unes habilitats socials tan desenvolupades com nosaltres, però tenen interessos, desitjos i família, pateixen el dolor com nosaltres i gaudeixen del plaer com nosaltres.
Cal treure’ns la bena als ulls i replantejar-nos seriosament la nostra consideració moral cap a la resta d’éssers. No siguem, si us plau, tan especistes.
