Entrat ja l’hivern, l’oratge més que fresquejava a la part de l’obac de Burriac, el vent humit del Rocà i les ombres del capvespre de la banda del Montcabrer ajudaven tan com podien. L’ambient, però, del vast estable es feia confortable i la conversa s’esdevenia fluïda i escaient després de sopar.
‘Sembla que aquest any no hi serem, no ens hi posaran’, bramulà la veu. ‘Vols dir?’, digué l’altra veu del contertulià des del racó del fons de l’establia; ‘i això, a què és degut si més no? Mai havia passat quelcom semblant, en tants anys i panys de figurar-hi sempre; no deu ser perquè enraonem en català, oi?’.
‘Ressento un atac a la nostra humil dignitat històrica. Sempre hem format part de la Tradició, almenys del nostre país. No sé on anirem a parar, quins temps que corren, el que hem de sentir i de veure, valguem el Bon Jesuset!, no sé pas què pensar, quina tristor, estic ben esbalaïda!’, continuà la veu esbufegant.
‘Diuen que no hi érem, que enlloc està escrit, què sabran tanmateix! Però qui ho ha dit que no hi érem?, qui s’ho ha empatollat el tot plegat del nostre arraconament injust?’, qüestionà la qui aïnava des del fons.
‘Oh!, sembla ésser’, mugí reflexionant el que conduïa la conversa, ‘sembla ésser l’opinió d’algú molt saberut, que habita a un lloc d’Itàlia, algú important, té un alt càrrec…’ La veu del fons s’expressà bramulant mansament, per no trencar el silenci sant que sol embolcallar les nits dels volts de Nadal: ‘Estic amoïnada, tant de gust i tanta il·lusió que em feia sempre cada any, donar escalf al Ninet i a la Mare!’
Amb gest adient amb la punta de la ferradura, tot prenent un llibre d’una lleixa de l’establia, el qui havia encetat la tertúlia de la sobretaula, s’inserí en la lectura de no sé quina història d’un tal Lluc, anomenat també Joan. A l’exterior, glaçava.
Al cap d’una bona estona, el lector deposà les ulleres damunt la menjadora, aixecà el cap i adreçant-se novament al seu interlocutor, digué: ‘Bé vaja, no passis pena!, pel que llegeixo no sembla versemblant l’opinió que nosaltres no hi érem!’, algú va donar escalf a l’Infant i la Tradició del seu Poble ens avala!
‘Què em véns a dir doncs?’, renillà posant-se peülles amunt d’un sol bot, la que fins el moment jeia abatuda damunt un gruix de palla amuntegada.
‘Escolta’m i guaita atentament: pel que he extret de la lectura, i encara que potser sí, que en deu d’ésser molt de saberut el qui ha dit de nosaltres, que no hi érem, el que sí és segur i sense cap dubte, és que ell sí que no hi era, fins i tot la Tradició no en parla!’, va respondre-li.
Tot d’un plegat sentiren cops a la porta: toc – toc! ‘Qui deu ser a aquestes hores? No són hores d’anar pel món’, es digueren creuant les mirades de fit a fit, ‘ja fa estona que s’ha fet fosc i no corre ningú per la contrada’. (…) ‘Qui ha?, què voleu?…’
Amb pas lent i amb la prudència dels que viuen a pagès, a fora vila, retiraren la balda de l’establia, tot obrint un xic una escletxa cap a fora. Davant d’ells es feu present l’Àngel del Portal, majestuós i resplendent al bell mig de la fosca, que un xic empipat i manant-los pressa els deia: ‘Au va! Fem-ne via, el Messies és nat! Que en teniu per molt per anar a donar-li escalf?’
