L’Antoni pateix dolors al ventre, inflor, diarrea alternada amb restrenyiment. Té por de sortir, per temor a una urgència fecal incontenible, amb deposicions i flatulències explosives i sorolloses. Decideix anar a l’especialista. Li programen diverses proves clíniques.
Les proves mostren que no té res dolent. Està tot bé. És només un còlon irritable. Estigui tranquil, que això ho té molta gent— li va dir el doctor amb tota parsimònia, després de valorar els resultats.
—Però, puc fer alguna cosa per evitar-ho?— preguntà l’Antoni, un tant desconcertat.
—No cal. Faci vida normal. No obstant, si un dia va de ventre i veu que li surt sang, vingui corrents— respongué, immutable, el metge.
En Jaume va tenir un petit infart fa pocs anys. Fruit de l’estrès, li van dir. Des de llavors, pren una pastilla diària. Fa dues setmanes, tornant de comprar, va haver de parar i asseure’s al carrer. Estava tot vermell, dèbil, sense esma, i li costava molt respirar. Li van fer vàries proves a urgències i, al cap d’uns dies, el metge li va dir que estigués tranquil, que era degut a què tenia la sang espessa. Que podia fer vida normal. En Jaume es va sentir alleugerit. Podria seguir menjant el seu pa amb tomàquet, botifarra i mig gotet de vi!
—¡Sort que l’hem detectat a temps!— li van dir a la Mercè, un cop acabada l’operació per treure-li un petit tumor al budell. Transcorregut el postoperatori, li van dir que podia fer vida normal.
Tots desitgem gaudir de la vida amb els nostres costums habituals, especialment amb el menjar i la beguda. Però hi ha un problema. Aquesta manera de viure, aquests hàbits alimentaris majoritàriament considerats “normals”, causen malalties metabòliques i inflamatòries. S’anomenen malalties del benestar. Provoquen més de 40 milions de morts a l’any en tot el món, així com moltíssims més milions de malalts crònics controlats amb medicació —eufemísticament anomenats persones amb factors de risc.
En els cims sanitaris, s’intenta frenar aquestes malalties mitjançant la prevenció i la millora del hàbits alimentaris. Però és un fracàs. És molt difícil aconseguir-ho si hom segueix considerant “normals” els hàbits causants d’aquest malalties. Cal canviar el concepte de normalitat. Normal ha de ser el que és innocu o beneficiós per a la nostra salut, i no allò al que ens hem acostumat tot i sabent que és perjudicial. Ho canviem?
