Comencem amb una faula de Schopenhauer. Tracta sobre un grup de porcs espins que han d’afrontar una freda nit d’hivern. Explica el filòsof que al bosc la temperatura baixava per moments, fins al punt que els pobres porcs espins van pensar que no tornarien a veure la llum del dia. Angoixats, no van trobar una altra solució que la d’estrènyer-se uns contra els altres, a la recerca de calor animal per protegir-se de la gelada. Però, ai!, en fer-ho van notar immediatament com les afilades pues dels que se’ls acostaven els ferien dolorosament, així que immediatament es van allunyar els uns dels altres. Però clar, amb l’allunyament va tornar el fred…, i així, durant hores, van anar alternant entre dos turments: la temperatura o les punxades. Només al final de la nit, gairebé amb l’arribada de l’alba, els nostres porcs espins van trobar la distància adequada que els permetia rebre calor sense haver de patir fiblades.
Aquest relat de Schopenhauer ens serveix per situar la qüestió de la tolerància. Vivim temps de contínua devaluació de conceptes, i la idea de tolerància no s’escapa a aquesta situació. Confonem la tolerància amb l’indiferentisme, acceptant acríticament qualsevol actitud i creença de l’altre, i el que és molt més perillós, menystenint la nostra tradició i els nostres valors, és a dir, allò que ens ha conformat com a societat. La ineludible obligació ètica d’acceptar al diferent no pot estar renyida amb la defensa del que considerem el bé i la veritat, perquè no tot és igual, doncs tolerar significa suportar amb paciència el que ens sembla erroni. Els humans no caiem dels arbres, sinó que som fills de la nostra cultura, si l’abandonem darrere d’un absurd indiferentisme correm el perill de quedar orfes.
Com gairebé sempre, és qüestió d’equilibri, perquè el perill més gran de cremar-se en la foguera de l’indiferentisme és la temptació de sortir corrent cap a l’erm gelat de la intolerància, mentre ens queixem de què el foc crema…
