Quan S. Freud va viure els efectes socials de la Primera Guerra Mundial sobre els seus fills (i la Segona sobre la seva filla i les quatre germanes, posteriorment), va confirmar el que ja notava en el funcionament psicològic dels seus pacients: tot i millorar la capacitat de “gaudir de la vida”, sempre tornaven a aparèixer senyals de patiment i angoixa que contradeien la seva teoria de la recerca del plaer com a principi rector del comportament humà: resultava que també era imperiosa la necessitat del patiment, de destrucció.
Això vol dir, posat avui, que tot i la destrucció que estem patint a nivell mundial: el canvi climàtic, l’estructura econòmica, la política, la salut i un llarg etc., com a representants d’aquesta tendència destructiva dels humans, encara apareixen generacions que intenten denunciar el malestar buscant alternatives de millora.
Molta gent jove –i no tant jove–, tornen a provar formes de convivència (compartint habitatge i vida), denuncien la injustícia, participen políticament, col·laboren en pal·liar allò que no fan els governs (p. ex: en la crisi del “mare mortum”, en la lluita contra els desnonaments, participant en accions col·lectives…); plantegen el treball en forma col·laborativa; oferint propostes de canvi avalades per la recerca científica, com les que proposen solucions a temes com la dependència de petroli que genera tantes guerres (energia eòlica, utilització de l’hidrogen, etc.); noves formes d’economia (les bitcoins); dissenys d’espais urbans sostenibles, etc. Aquests processos de canvi (personal i social) comporten gairebé sempre una “moguda”, un sotrac de les velles estructures, explosiu, que confon el pensament i es manifesta a nivell social (vegeu Espanya, Europa, Catalunya…) i personal.
Això sí, contradient la dita que “Som el que fem”, tant per positiu: som molt sovint una colla de destructors i “abusananos”, pel més real: fem segons allò que som; i en el som, hi entra justament aquesta part fosca que fa servir, per exemple, la propaganda als mitjans (ai Internet i les “xarxes socials”!?) pels seus interessos més econòmics o ideològics.
Un amic meu arrufava el nas pensant en el món que li esperava a la seva neta. No vaig gosar a dir-li: un món mal fet, igual que el que estem vivint, amb moviments d’odi i moments on la resistència al mal i al dolor ens mostren de quina manera podríem estar millor: cooperant amb els altres i, en definitiva, com deia aquell que encapçala aquest article, ”Treballant i estimant”.
