Llibres del Delicte és l’editorial que dirigeix Marc Moreno, amb seu a Premià de Mar. En els darrers anys aquest segell s’ha especialitzat en la narrativa negra catalana contemporània. Amb motiu del Festival Vilassar de Noir i gentilesa de l’editorial, oferim als lectors de TRIBUNA Maresme un fragment de dos dels darrers títols d’aquest segell: Lladrucs a les estrelles, d’Aniol Florensa, de Vilassar de Mar, obra guanyadora del III Premi de Novel·la negra Vilassar de Noir. I El color dels coloms, de Rubèn Intente. Dues propostes de la narrativa de gènere policíac més actual que aquests dies es dona cita al Vilassar de Noir.

El color dels coloms, de Rubèn Intente

—Per cert, Emma, com li va anar l’examen d’anglès a la nena?

—De socials? Encara no ho sap. No li van tornar. Diu que la professora ha agafat la baixa i els posen substituts.

—La baixa… quins pebrots. Per depressió, és clar. Ja m’agradaria veure’ls aquí, a aquesta colla de mestres… Els passarien els mals de cop.

Són tres quarts de nou del matí d’un dimarts assolellat de finals de març. Surten del cotxe i s’encaminen cap al parc infantil. Un agent de la policia local alça la cinta de plàstic amablement. El sotsinspector Campos i la sergent Suñol s’a-jupen una mica i entren a la zona acordonada i fan un lleu gest d’agraïment. Saluden a l’un i a l’altre. El Campos s’atura un moment i gira la vista cap als cotxes: cinc de la policia municipal, quatre dels Mossos, un parell de vehicles privats i l’ambulància. Llums blaves intermitents giravolten en silenci. Fixa la mirada enllà, a les torres de la carretera de Rubí. Dins els blocs de pisos, la vida fa el seu curs en infinits tràfecs invisibles: els nens a punt de sortir volant cap a escola, les mestresses de casa fent llits. Torna a la realitat que el reclama: una vintena d’agents uniformats dels diversos cossos i quatre assistents sanitaris, a més de la metge forense i el secretari judicial omplen d’excepcionalitat una zona que habitualment és territori exclusiu de la canalla. A terra, dues línies de cinta, a banda i banda d’un llarg rastre de sang, delimiten el recorregut d’un darrer viatge agònic de la víctima o —per què no— potser donen comptes del caprici d’un homicida detallista amb ganes de reblar una estampa grotesca. El cos jau malgirbat a l’interior d’un cilindre giratori, una mena de roda de hàmster gegantina per marejar els nens. Li pengen el peu i el braç dret. A jutjar per la textura de les mans, es tracta d’un home gran. Duu el cap cobert amb una bossa de supermercat.

­—Just a temps per fer els honors.

—Net, ben esmorzat i puntual, ja ho sap.

El sotsinspector Campos coneix la metge forense d’altres sidrals. No pas gaires, tampoc. Terrassa és una ciutat relativament tranquil·la, però també prou petita. Quan hi ha sarau sempre s’acaben trobant els mateixos. Fa un pas en-davant, saltant la cinta i la sang, fent ostensible del fet que el seu rang li permet ser a primera línia. Els agents s’enretiren, obrint l’espai perquè s’hi acosti també la sergent Suñol.

«And the winner is…»

Ho diu amb un fil de veu, un so interior gairebé imperceptible, però la sergent el mira de reüll com si el renyés. Cal combatre els mals hàbits. També els dels comandaments superiors.

La metge forense retira la bossa ensangonada, aguantant el cap de la víctima amb delicadesa. Tothom ha deixat el gest en suspens mirant cap al pessebre macabre.

—Mira qui tenim aquí!

La sergent torna a mirar-lo de reüll. Ara amb curiositat.

—Conegut?—diu la metge forense.

—Pse. Un il·lustre d’aquesta ciutat sense ànima. Un pintor, em sembla. O poeta. Dels cercles bohemis.

—És el Balaguer.

Tots es giren cap a l’agent que l’ha identificat. És un policia municipal veterà.

—Llorenç Balaguer. És pintor. Gorky, li deien.

—Éreu…?

—No, no. La meva dona també pinta. Aficionada, no cregui. Anem a exposicions de vegades. El tenia vist.

—Gorky… El Déu que em va… Normalment feia més bona cara.

La ganyota és dantesca. Pàl·lid de galtes i front. Tota la cara xuclada, com reduïda, al voltant d’un nas tirant a blavós massa present. Té la boca entreoberta, mostra uns llavis mínims sota el bigoti groguenc i uns ulls espantats que miren el no-res. La roba del costat esquerre està xopa. La sang, ara ja ennegrida, ha brollat del tall al coll de valent i l’espatlla i el braç han quedat ben amarats. Un dels auxiliars s’ha retirat de seguida fins als cotxes, mig marejat. Un noi jove.

L’examen del cadàver s’allarga una bona estona. El sotsinspector en segueix tots els detalls ajupit a la gatzoneta, a tocar de la metge forense. La sergent Suñol se n’ha distanciat per parlar amb els agents que han recollit les primeres dades i per estudiar l’escenari detingudament.

Entre el clatell i el coll de la camisa hi troben una pinta petita de plàstic de color marró nacrat. És una ubicació il·lògica. Especulen sobre la possibilitat que la dugués aguantada als cabells i hagués lliscat avall en treure-li la bossa de plàstic. Però el fet de dur una pinta enforcada als cabells també sembla incongruent. Un misteri. De l’infern de l’americana en treuen la cartera —aparentment intacta— amb tota la documentació, una targeta de crèdit i quaranta euros. Llorenç Balaguer Dalmases. Nascut l’1 de novembre del 49. Bingo. La hipòtesi de robatori amb violència, descartada del tot. A les butxaques externes hi ha un telèfon mòbil molt vell activat, el retall d’un article de diari doblegat en quatre plecs i un petit bloc d’espiral ple de dibuixos. Als pantalons, dos jocs de claus, les d’un cotxe i, presumiblement, les de casa, un  paquet de Fisherman’s gairebé buit i unes quantes monedes.

—Sotsinspector —el Campos es gira i aixeca la cella. De seguida ha detectat el to d’urgència.

—Coloms. Al darrere del bar.

S’aixeca d’una revolada i segueix la sergent fins a la petita edificació que hi ha al costat del parc infantil. A tocar de la paret sud hi ha una petita pila de coloms morts. Decapitats. Una pila de cossos i caps ensangonats, secs que for-men una estampa esgarrifosa. Estan amuntegats de qualsevol manera com si els haguessin deixat caure d’una bossa o un cistell.

—Ja vaig dir-li que no em semblava cap broma.

El sotsinspector no se’n sap avenir. Com si no volgués admetre el que veu.

—Quin dia és avui? Dimarts, oi?

—Dimarts, 13, sí.

—Mal dia per supersticiosos. Caldrà recollir-los amb cura. Primer cal fer les fotos i examinar la zona. Els durem al laboratori. Toca comparar mostres de sang. Buscar empremtes. Analitzar el tall. Ho ha dut el Méndez, fins ara. Tot el que ens caldria saber ja deu ser a la deixalleria de fa dies. Tenies raó, Emma. No és cap broma. I al Méndez li va molt gros, tot això. Molt gros.