Amb la finalitat de donar a conèixer un dels membres més importants, i en l’actualitat més oblidats del grup Dau al Set, la Fundació Palau exhibeix fins a mitjans del proper mes de març, l’exposició Capses secretes (1975-1980) – Caixes Secretes – una mostra, comissariada per Sílvia Muñoz d’Imbert, historiadora i crítica d’art, amb un total de 121 dibuixos realitzats en tinta xinesa i aquarel·la. El gruix de l’obra és de 424 peces, i es desglossa en nou sèries: Mini-geperuts, Degollats, Capses-espelma Èxtasi, Espurnes, Irregulars, Degenerats, Celestial i Estranya.
Tal com esmenta la comissaria Sílvia Muñoz en un correcte, informatiu i interessant catàleg editat per l’ocasió: “Ponç pintava per sobreviure enfront el món i convertia cadascuna de les seves creacions en un acte màgic”.
En Capses Secretes, Ponç descriu un univers kafkià, carregat de simbologia entre el misticisme i l’erotisme, entre l’obsessió i el circ, entre l’èxtasi i el turment, entre la vida i la mort. Ponç va elaborar un conjunt de peces atrevides i audaces, marcades per l’evolució de la seva malaltia, la diabetis, i per la visió d’un món, del qual era un total inconformista, fins al punt que el 1948 va fundar la revista Dau al Set, precursora de l’avantguarda catalana. Al 1953, però, va marxar al Brasil, descontent amb els cercles artístics, per tornar a Catalunya al 1962.
La seva obra representa l’essència de l’esperit que va animar el grup Dau al Set, al revolucionari “realisme màgic”, al qual Ponç va romandre fidel tota la seva vida, a diferència de Tàpies i Cuixart. De fet, ell va ser el creador d’aquest al·lucinant univers de signes misteriosos, insòlits personatges i monstres. D’aquestes atmosferes nocturnes, sovint sinistres, en què es fa visible l’invisible, la realitat els malsons i la vida.
El seu llenguatge es recolza sobretot en el dibuix, que a partir dels anys 60, es fa més precís en els seus recursos lineals i cal·ligràfics. Gran part de les seves pintures són en realitat dibuixos acolorits, realitzats amb una meticulositat i pols necessaris, mil·limètrics, sense fissures de cap tipus, de forma continuada i obsessiva.
Si bé és cert que el membre més universalment conegut del Dau al Set va ser el recentment desaparegut Antoni Tàpies, l’ombra i l’essència d’una avantguarda única i inconfusible va ser i serà sempre Joan Ponç.
