Una jutgessa canvia el nom que uns pares volien posar a una filla perquè la proposta “no era apropiada” i per tant “havia de protegir” a la menor. Fins on ha d’arribar la intervenció de la justícia?
La protecció dels menors d’edat és una responsabilitat social que pertoca a tota la ciutadania. Els drets de la infància i les lleis que se’n desprenen són el marc legal que contextualitza les accions preventives per garantir el benestar màxim. Però malgrat els esforços, els matisos fan acte de presència i a vegades cal la intervenció judicial.
El que no es podia esperar és que una jutgessa arribés a canviar el nom d’una nena perquè el que li volien posar els pares “no era apropiat” i, per tant, “l’havia de protegir”. Va ser a Vitòria, quan uns pares van registrar el naixement de la seva filla. Li volien posar el nom Hazia, però es van trobar amb la negació de l’administració. Segons l’article segon del Codi Civil, que es va adaptant en funció dels canvis i demandes socials, hi ha alguns supòsits que cal tenir en compte: no es pot posar més d’un nom compost ni més de dos simples, tampoc el mateix nom que un germà –només si aquest ja ha mort–, noms que perjudiquin la persona –com ara Hitler–, diminutius o variants familiars que no siguin considerats substantius, els que facin confusa la seva identificació i els que provoquin error respecte del sexe. I si la família no hi està d’acord, serà un jutge qui arribi a certificar la negativa del Registre Civil per tal que no hi hagi cap dubte possible.
Aquest va ser el procés que va seguir el cas de la nena de Vitòria. Hazia, el nom desitjat pels pares, en eusquera vol dir ‘llavor’, però també podria traduir-se per ‘semen’. Atesa aquesta possibilitat, en el moment del registre es va paralitzar la sol·licitud i es reclamà la intervenció judicial.
Però, a més de la prohibició, la jutgessa va decidir assignar-li un nom nou –Zia, una part d’Hazia– sense el consentiment familiar. Va ser l’àvia de la petita qui va fer pública la situació i va compartir amb els mitjans de comunicació la seva estupefacció, ja que pel que sembla a Espanya hi ha un centenar de persones que es diuen Semen sense cap problema. Pot l’Administració posar límits al noms dels fills? En què es basa per considerar que s’està protegint la criatura prohibint uns noms i no uns altres? Hi ha un biaix cultural quan es protegeix el menor d’un nom, però altres actes normalitzats –com fer forats a les orelles a les nenes– ni tan sols es qüestionen? Per què aquesta nena no es pot dir Hazia, que es pot traduir com a semen, si ja hi ha altres persones al país que tenen aquest nom? És ètic que una jutgessa arribi a decidir el nom que portarà la nena o ho hauria d’haver consultat abans als pares?
Queda clar que, si l’autoritat considera que hi ha una intencionalitat dels progenitors en posar un nom que pugui fer mal, el més oportú és protegir els infants i, en cas que els pares no aportin opcions vàlides, la jutgessa en pot escollir un. Però, aleshores, caldria justificar amb molt detall per què creu que es tracta d’una mesura protectora. També podria haver valorat el desig dels pares de posar aquest nom, i saber les raons que els movien fins i tot sent conscients dels possibles riscos que tenia. D’aquesta manera, potser es poden crear punts de trobada i cercar un nom que agradi a la família. Una altra opció podria ser revisar per què es prohibeixen alguns noms i d’altres no, per què no s’accepten unes connotacions i d’altres semblen bé per analitzar el rerefons i els biaixos culturals.
Els límits de la paternitat i maternitat i el marge d’acció de l’estat en la criança és un debat sempre present. Potser seria una opció interessant fer processos de mediació que permetin comprendre les motivacions dels pares i els deures de l’administració.
