Com va néixer en vostè la vocació de la poesia?
Quan tenia dotze o tretze anys era un lector compulsiu i els diners que pares, avis i tiets em donaven, servien per comprar llibres, els autors dels quals vaig voler imitar. Poetes sobretot.
La seva darrera obra personal és ‘Se m’ha acostat per oferir-me els llavis’, publicada per Témenos Edicions. Què s’ha plantejat transmetre al lector amb aquest llibre? A priori vostè barreja la tradició amb un discurs actual, innovador, valent… amb un punt trencador…
Tot i tractar-se d’un homenatge als clàssics de la literatura, tant catalans (Jacint Verdaguer, Ausiàs March, Pere Quart, Joan Salvat-Papasseit) com universals (la Bíblia, Albert Camus, Edgar Allan Poe, Guillaume Apollinaire) i als clàssics del cinema negre americà, el llibre pretén casar una mètrica exigent amb un contingut volgudament actual.
S’ha encarregat de fer l’antologia ‘50 anys de poesia. Premi Amadeu Oller’, publicada per Galerada. Amb aquest volum es volia mostrar la força d’aquest certamen literari que ha projectat tants joves poetes en llengua catalana de diverses generacions?
Es pretenia mostrar que la història de la literatura catalana d’aquests darrers cinquanta anys no s’explica sense l’aportació dels guanyadors i accèssits del premi. I que la grandesa del premi rau en la projecció d’aquests poetes.
Parlem d’Aparador de poesia, el programa de ràdio que rigorosament impulsa des de Sant Vicenç de Montalt? Com va decidir posar-lo en marxa i quants poetes hi han passat de moment?
Va ser una pensada. Per què, vaig dir-me, no fas un programa de ràdio dedicat només a la poesia? Li ho vaig plantejar al director, Andreu Barris, que em va respondre endavant. He perdut el compte del nombre de poetes, però tinc present unes paraules que en Marc Romera va dir en l’entrevista que li vaig fer: “Una bona part dels poetes catalans han estat al seu programa i la resta el coneixen”.
La poesia en català que es fa ara és molt diversa. Però hi ha una certa imatge social, que s’arrossega sempre, de què és avorrida. Les noves generacions estan fent canviar aquesta idea?
Els poetes actuals han tornat a l’oralitat medieval. Diuen, i també canten, els propis poemes o els poemes dels altres. Han trobat escenaris petits, íntims: bars, restaurants, llibreries, biblioteques, des d’on projectar la seva veu. Però de cap manera han renunciat al llibre. Han sorgit petites editorials que se la juguen i també l’idea dels micromecenatges per impulsar publicacions de llibres.
Té futur la poesia en un món d’imatge i noves tecnologies?
No li càpiga cap mena de dubte. Els poetes ja fa temps, sense abolir res, assagen el videopoema, que barreja música, imatge i poesia. Els cal·ligrames foren una temptativa anterior.
El seu proper projecte poètic, per quins viaranys anirà?
No sé quan es publicarà. L’editorial Témenos té l’original, està prologat per Lluís Calvo i durà un epíleg de Ricard Mirabete. L’assassí va descalç per la ciutat, que és així com es titula, és un llibre de sonets. No és un llibre de sonets clàssic, perquè el món actual apareix arreu, i és tan exigent com l’anterior.
