Tercera mirada nostàlgica al cinema en el que portem d’any. Mentre que Babylon apostava per retratar el cinema mut dels bojos anys 20 i la transició al sonor i The Fabelmans pretenia ser un coming of age d’Spielberg alhora que una declaració d’amor als misteris que ens descobreixen les pel·lícules… El imperio de la luz opta per fer retre homenatge a les sales i la vida al seu voltant. Les luxoses sales dels cinemes antics, amb velluts i daurats, sumptuoses moquetes i, com no, esplèndides platees presidides per immenses pantalles il·luminades per enormes projectors.. Però malgrat els lluentons art decó (també les seves ombres) i la nostàlgia, no ha convençut a l’acadèmia de Hollywood que només l’ha nominat a la millor fotografia.
Com al número musical final de New York New York de Martin Scorsese, El imperio de la luz ens explica la història d’una taquillera de cinema. A diferència de la de Scorsese, que acaba triomfant al món de l’espectacle, aquí el que li espera és una vida solitària a la recerca infructuosa de l’amor i la tràgica càrrega d’una malaltia mental. Està interpretada per una immensa Olivia Colman, esplèndida actriu que hem vist a films com El padre, La favorita o The Crown. L’actriu britànica ofereix, com ja ens té acostumats, un recital interpretatiu en una línia molt continguda. Al seu costat trobem pesos pesants de la interpretació anglesa com Colin Firth i Toby Jones.
Sam Mendes, el director de grans films com American Beauty, Skyfall o 1917, torna a les pantalles amb aquest melodrama interracial situat als anys 80 a una petita ciutat victoriana de províncies. La posada en escena de El imperio de las luces és molt clàssica i elegant sense estridències (al marge de les derives de la malaltia mental de la protagonista). Res està fora de lloc, des de l’excel·lent càsting a les localitzacions vistes a través de l’excel·lent fotografia del veterà Roger Deakins. Una bona combinació per realitzar una incipient denúncia del racisme creixent a l’Anglaterra de l’era Thatcher i un sentit homenatge als treballadors de les sales, sovint els més oblidats dins la cadena professional de la gran maquinària de creacions de somnis que és el cinema.
