Si un símbol pot exaltar l’ànim de qui l’exhibeix, també pot enlairar l’ira de qui el contempla. Amb aquesta reflexió i un clam a deixar les parets de les escoles d’un blanc resplendent i els cabells de les alumnes onejant al vent, acabava un article d’opinió que vaig publicar en un diari digital l’1 de setembre de 2004. A la vigília, poc abans de les 9 del vespre, havia expirat el termini del segon ultimàtum dels segrestadors de dos periodistes francesos, Christian Chesnot i Georges Malbrunot. L’Exèrcit Islàmic de l’Iraq, els volia fer servir de moneda de canvi per forçar el govern francès a no instaurar la “llei del vel” a les escoles. França no va cedir i l’endemà començava el curs escolar aplicant-se una llei que més que prohibir el vel, prohibia l’ostentació de signes religiosos a les escoles públiques. Sortosament els dos periodistes segrestats van acabar essent alliberats quatre mesos després. Set anys més tard, França i Bèlgica han prohibit el burca en llocs públics, mentre que Holanda s’ho planteja seguint-los de prop.
A Catalunya no volem ser menys i el director general d’Afers Religiosos, Xavier Puigdollers, a mitjans de setembre va confirmar a Rac1 que el burca i el nicab no es podran portar pel carrer per motius de seguretat. Felip Puig, a la mateixa emissora va declarar: “Si hi ha un risc de seguretat no admetrem excepcions per temes religiosos”. Certament la Generalitat no vol prohibir tan sols la utilització del burca i el nicab pel carrer, sinó de fet de tots aquells elements que tapin de forma parcial o total el rostre, com ara el mocador o el passamuntanyes.
Pel que fa al burca, argüir la seguretat com a únic motiu de prohibició, ho trobo senzillament molt pobre, perquè amb els mocadors i passamuntanyes, ja veurem què passa —se m’acudeix a mode d’exemple— a Portbou en una tramuntanada forta a ple hivern.
No entraré pas ara i aquí a discutir si s’han de prohibir o no els vels islàmics, perquè no disposo d’espai suficient per encabir-hi totes les argumentacions que de ben segur tenen aquells que no prohibirien mai res, com per altre cantó les dels qui ho legislarien absolutament tot. Però sí que m’agradaria que posats a debatre, que no ho centréssim exclusivament en l’aspecte seguretat. Hi ha raons de molt més pes pel que suposen d’important dins dels drets individuals de les persones. Amb fred i vent, el passamuntanyes hom se’l posa per voluntat pròpia, però, i el burca a ple estiu? Si també és per voluntat, callo, però si és per imposició, no puc per més que pensar en repressió i llavors s’ha d’exigir la plena dignitat de la dona.
I de ser així, la dona, com l’home, està per damunt de qualsevol religió. Per tant, que ningú m’argumenti —i aquí el Sr. Puig sí que l’encerta— qüestions de fe per justificar l’injustificable. La meva iaia quan anava a missa es cobria el cap amb una mantellina. No em va semblar mai que ho fes per obligació, però, a mesura que es va anar deixant de dur, ella també la va enterrar al fons d’un calaix.
