Pot considerar-se el Realisme del segle XXI com un ressorgiment de conceptes decimonònics en referència a l’art? Definitivament, la resposta seria no, pel que fa a la temàtica i captació per part del pintor, de l’essència més íntima de la forma o figura, tal com en el segle XIX varen expressar Gustave Courbert, o més propers a nosaltres, Martí Alsina o Pere Borrell; aquest moviment, tenia com a pretensió primordial, plasmar la realitat, fos quina fos.
La mostra que Imma Merino presenta fins al proper 15 d’octubre al restaurant Can Baladia d’Argentona, un indret expositiu que combina art i gastronomia, gestionat per la direcció del restaurant amb col·laboració amb la galeria Gal-Art de Mataró, defuig del concepte expressat anteriorment, constituint en l’actualitat, una clara manifestació en contra de les vel·leïtats de la moda conceptual, l’abstracció o l’informalisme, en molts cassos estils artístics de difícil comprensió, que han arribat a provocar la incomunicació de l’espectador.
Imma Merino presenta un concepte del Realisme, on malgrat la precisió del seu tractament, la idiosincràsia del tema no té importància. L’artista, tan sols fa esment a una certa actitud davant la realitat, en la qual la plasmació d’aquesta, no té perquè ser necessàriament còpia o imitació, encara que sí ajustar-se a certa visió generalitzada, a través d’oferir entorns i personatges atractius, joc cromàtic de tons vius, suaus i neutres, pinzellada pulcre i una lluminositat intensa i aclaparadora, tot plegat per oferir una contemplació plàcida i serena, molt agradable a l’espectador, que admira tant el seu tractament tècnic com l’escena o situació expressades en l’obra, a fi i efecte de transmetre una pintura nítida i transparent, que acosti l’espectador a l’art, sense complicacions.
Respecte a la col·lectiva Sant Lluc d’enguany, el parer no pot ser positiu. Cada cop menys gent de la comarca, les temàtiques i tècniques pictòriques o de gravat són poc innovadores, obres en una gran majoria extretes del rebost que no realitzades específicament per a l’esdeveniment, continent i contingut mediocre, si bé com a tota mostra, de les 87 obres exhibides, amb prou feines mitja dotzena poden tenir un nivell realment acceptable. No obstant, malgrat la pobresa pictòrica, la riquesa escultòrica resulta especialment aclaparadora. Tècnica depurada, esforç, domini de materials, imaginació de formes, excel·lent equilibri entre clàssic i contemporani.
