Cada mes, des d’aquesta tribuna, parlem de films, estrenes i altres notícies relacionades amb l’actualitat cinematogràfica. En aquesta ocasió ens aturarem per retre un petit homenatge a Manuel Vilatersana, que ens va abandonar a finals de febrer quan comptava 101 anys. La seva trajectòria professional, com a agent de l’evolució de la projecció i les pantalles a la ciutat de Mataró, destil·la un infinit amor pel setè art.
Com diu en Manuel a Una història particular (títol d’inevitable referència cinematogràfica), les seves memòries, va posar per primer cops els peus al cinema Foment l’any 1929. Durant els següents anys hi assistiria, com a alumne, a classes de música i la coral infantil. Posteriorment va encarregar-se de les projeccions infantils i de la vigilància de la sala. Finalment va encarregar-se de la programació per a adults seleccionant films, segons les seves paraules, del gust dels membres del Foment. Una feina que no va ser gens fàcil, sobretot en temps de dictadura i amb la pressió moral de l’església al darrera. A aquesta conjuntura històrica cal afegir-hi l’auge dels cinemes a la ciutat entre els anys 40 i 50 i la competència amb els cinemes Clavé i Serra. Per tots aquests motius, en Manuel va estar a punt d’abandonar en diverses ocasions (cal recordar, en aquest punt, que participava de manera voluntària) fins que va aconseguir que una distribuïdora vinculada a l’església s’encarregués, definitivament, de la programació del cinema Foment.
El seu amor pel cinema i, evidentment, la seva experiència i coneixement de l’exhibició cinematogràfica, formaven un bon currículum per començar a buscar feina remunerada en el negoci. Així va ser com va entrar a Unicines, una empresa de nova creació, que planejava obrir una espectacular sala a la ciutat. Així va ser com l’any 1968 s’inaugurà el cinema Cerdanyola, al barri del mateix nom, una sala que s’anticipava als temps com no passarà més a la ciutat, sempre a remolc de Barcelona. Amb projecció de 70 mm i 1.280 butaques (sí, més seients que el futur Iluro i en un barri!) el cinema Cerdanyola estava preparat per a les noves formes de distribució que Hollywood estava dissenyant. Després vindrien els cinemes Núria (un altre cop a un barri) i Iluro, que ha esdevingut l’arcàdia cinematogràfica mataronina.
En Manuel Vilatersana es va encarregar de totes aquestes noves sales que van enterrar les sales clàssiques i van provocar un segon renaixement cinematogràfic a la ciutat. Però la seva gran proesa d’aquesta època, ja entrats els anys 80, va ser aconseguir l’estrena simultània amb Barcelona. Amb altres empresaris de ciutats de la corona de Barcelona van muntat l’ACEC, l’Associació Catalana d’Exhibició de Catalunya, amb la que van fer força per acabar amb la primícia d’estrenes de la ciutat comtal, fet que podia endarrerir més d’un any l’arribada d’una pel·lícula a Mataró. A partir de 1985 les pel·lícules es van estrenar alhora a totes les ciutats importants de la província de Barcelona, un avenç de vital transcendència que costa d’imaginar en aquest primer quart del nou segle que les estrenes audiovisuals són ja, pràcticament, mundials.
En Manuel, que tant havia lluitat per la pantalla gran, va veure l’aparició dels multiplex als anys 90. O el que és el mateix, l’esquarterament de les sales immenses per convertir-les en capses de sabata. Si bé van servir per donar cabuda a més diversitat cinematogràfica, també sabem que estan essent un relatiu fracàs i cada cop hi ha més tancaments (Cinemes Mataró, Oscar, Cinesa passa a ser Kinepolis…). Però a aquestes alçades, en Manuel ja s’havia jubilat. Una jubilació ben merescuda.
Fa uns anys amb la Judith Vives i l’Andreu Roig vam enregistrar una llarga entrevista amb en Manuel. Vam passar tota una tarda amb ell, escoltant com infants, els seus records d’una vida dedicada a l’exhibició local de cinema. Una vida que, en més d’una ocasió i no negaré que amb una enveja sana, em fa recordar a la del protagonista de Cinema Paradiso. Aquest va viure tota l’evolució del cinema i va fugir del seu petit poble sicilià per esdevenir director a Roma. Per sort, en Manuel Vilatersana, es va quedar a la ciutat i va lluitar per les sales i per les pel·lícules, una per una. Perquè el cinema era la seva vida fins que es va jubilar i es va dedicar als pessebres (però això és una altra història).
