Indignats poc autodeterminats

Sorpresa vaig tenir quan vaig saber, no ja el resultat de la votació, ajustat, sinó que es portés a votació el dret a l’autodeterminació en una de les assemblees d’indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona. Ah!, em pensava que això ja es donava per fet, que uns individus que no es cansen de demanar democràcia real estaven tots d’acord que el futur dels pobles, igual que totes les decisions importants, l’han de poder decidir les persones que habiten aquests pobles. Tan absurd votar això en assemblea com votar que el sucre és dolç o la sal, salada. Si no t’autodetermines tu, et determinen els altres; vaja, que els que van votar en contra del dret a l’autodeterminació no sé què caram hi pinten, per la plaça. Estan en contra de les lleis, dels polítics, de tot plegat, però creuen en la “unidad de destino en lo universal”. A ningú se li demana, donant suport al dret de l’autodeterminació, que voti en un determinat sentit quan aquest dret s’exerceixi, sinó simplement que el futur dels pobles el puguin decidir la gent que hi habita, expressant-lo amb el vot. Si amb més de tres dècades de democràcia hi ha joves que encara no han entès això, potser sí que el sistema no ha acabat de funcionar. El dret a l’autodeterminació, recollit a la Carta de les Nacions Unides i aprovat per àmplia majoria pel nostre Parlament –fixa’t, ara resulta que els polítics són més demòcrates que molts dels nostres indignats–, és un indicador, no l’únic però sí necessari, de la maduresa democràtica d’un país, tant com poder escollir els nostres representants.