El 24 de juliol de 1942, fa doncs 70 anys, Joan Peiró fou executat a Paterna. Com el president Lluís Companys, com l’alcalde Josep Abril, mataroní d’adopció com ell. Recordar-ho és fer viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.
El 22 de gener de 1939, Peiró deixa Mataró i emprèn el camí de l’exili. Mercè Olives amb les filles, passa la frontera per la Vajol; ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Mesos després es retroben a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París, i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.
I arriben els alemanys. Els fills abandonen París. Ell ho fa més tard i és detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. I els nazis el fan a mans dels franquistes. A València, és sotmès a un procés sumaríssim i condemnat. La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.
Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.
Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.
Els drets i la “societat del benestar” que avui ens conculquen i desmantellen, fou assolit perquè durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns a defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.
