La llengua catalana gaudeix de bona salut?
El català pateix un mal endèmic. No hi ha cap estat que el consideri llengua seva, de debò. Ni Andorra, on és l’única llengua oficial… El rang d’oficial que actualment li confereixen la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia és un engany vergonyós. Sempre li fa ombra el castellà, que és considerat llengua “més oficial”. Una situació d’escàndol i el pitjor és que ens hi hàgim acostumat. La força de la convicció ciutadana, però, fa del català, malgrat tot, una llengua resistent a tots els avatars.
A les escoles, s’ha fet la feina que calia?
L’escola ha fet bé el seu paper durant 25 anys. Fins en fa set, es va fer molta feina i amb convicció i qualitat a favor de la llengua i cultura del país. És a dir, d’una educació arrelada. Sense arrels un arbre no pot tenir capçada esponerosa. Després, des dels governs del tripartit, es va voler canviar tot per fer semblar que el català, la llengua d’escola, amb un projecte nou d’esquerres aniria molt més bé. I no es va encertar, políticament ni educativa, ha estat un error total. L’escola, tot i tot, ha continuat mantenint uns mínims de catalanitat, malgrat el mal fer polític del govern i de l’administració del tripartit. S’ha aconseguit un resultat negatiu i és que la llengua ja no sigui el factor primordial de l’ensenyament i de l’educació.
Quant als instituts d’ESO i Batxillerat, hi ha de tot. Mai, però, s’han implicat tan a fons com ho van fer els de centres de primària en la qüestió de la llengua, que han estat declarats modèlics per òrgans avaluadors europeus per a aquestes qüestions.
En tot, en el factor llengua hi ha influït molt el desgavell de gestió administrativa, tant a la primària com a la secundària, que ha produït una munió d’innovacions implantades a tort i a dret, que si la sisena hora, que si el canvi de calendari escolar, que si l’elaboració de projectes en quantitat inaplicable, tot plegat ha tingut per resultat que l’escola i l’institut no hagin pogut realitzar una tasca amb serenitat. I sí amb un cert cansament. El tractament de llengües correcte i eficaç necessita una escola serena.
Per què al carrer, la impressió és que la llengua vehicular generalitzada continua sent el castellà?
Si no sent prou el català al carrer i a les nostres places, no és pas per falta de coneixement de la llengua, en general. La població sap correntment el català, molta més gent de la que ens pensem. Gairebé tothom l’entén. Però no s’ha fet una política d’impuls de l’ús de la llengua entre els ciutadans. No se li ha donat el prestigi que mereix una llengua nacional. La Secretaria de Política Lingüística va deixar d’existir a la pràctica. Hom pot entendre que un municipal o un mosso d’esquadra, quan està de servei, parli en castellà, quan ha esdevingut funcionari gràcies a demostrar que sap parlar el català, entre altres coses? És lògic que vagis a un comerç i et responguin en castellà, tot i que te’ls adrecis en català?¿És tolerable que als departaments del govern de la Generalitat o als ajuntaments, els funcionaris, que ho són de l’administració catalana, parlin en les hores de treball en castellà, fins i tot en el departament d’Educació que hauria d’haver estat el primer a donar exemple? I és que tot funcionari ha de ser un model lingüístic continuat durant la seva feina. I cal tenir present, com una contribució a la normalitat, que cal parlar sempre en català.
Vivim una crisi que afecta les estructures culturals. Se’n ressenteix la premsa, el món editorial en català… estem passant un mal moment.
Certament és un mal moment per a tot i per a tothom. La crisi ho afecta tot. Seria hora que l’Estat assumís seriosament la famosa “Espanya plural” i, en aquests moments de dificultat, repartís, d’una vegada, els diners que dedica a l’Instituto Cervantes, que són centenars de milions d’euros, entre les llengües minoritzades de l’Estat espanyol, i més quan ell n’és el causant principal de la situació degradada que pateixen.
L’Estat, ja governi el PP o el PSOE, no s’ha cregut mai l’Espanya plurinacional, que vol dir amb diversitat de llengües i cultures dels pobles que la conformen. Cal aclarir que una cultura minoritzada necessita uns suports permanents i abundosos. Un recolzament funcional que per ara no existeix, si més no amb la suficiència que caldria.
Hi ha algun polític, amb molta barra per cert, que s’escuda en la paraula bilingüisme per a justificar la seva aversió al català. Perquè el bilingüisme igualitari, de tant per a una com per a l’altra llengua, és científicament i pràctica negatiu aplicar-lo en una societat quan hi ha una llengua minoritzada, és la mort de la llengua més petita i més feble. Ja ho observava J. Lluís Ninyoles, el gran sociolingüísta, català de València, “bilingüisme equival a substitució lingüística”. Quan fèiem servir el mot bilingüisme en altres temps, en què no abundava la perversió dels conceptes com passa actualment, el sentit de bilingüisme s’entenia que més en valien dues que una de llengua i tres que dues. Mai, però, s’havia confós el coneixement de llengües amb aquest bilingüisme equitatiu impossible d’aplicar i que sempre perjudicarà el català. Aquest aclariment és més que mai necessari en un temps de crisi.
Un altre invent funest, a parer meu, és dir que la nostra escola és plurilingüe o encara pitjor, multilingüe. La nostra escola ha de ser catalana de llengua, de continguts i d’actituds positives per a la catalanitat. I ha d’ensenyar bé el castellà i els idiomes estrangers. La substitució d’”escola catalana” per “escola multilingüe”, voldria dir que en aquest país no hi ha escola pròpia, o en tot cas, que no hi ha identitat educativa i escolar.
Però es parlen moltes llengües a Catalunya…
Que es parlin més de dues-centes llengües a Catalunya no vol dir que el nostre país tingui multitud de llengües pròpies. Hi són, les dues-centes i escaig, sí, però la llengua comuna, la dels ciutadans de Catalunya, és el català malgrat els Ribera i les Camacho. El català és la llengua del país, com passa a Suècia amb el suec i a Finlàndia amb el finès malgrat les llengües veïnes i les de la immigració. El mal és que la crisi no és només econòmica sinó de valors també. I d’aquí el mal ús i abús dels conceptes que té conseqüències en totes les esferes de la societat.
Vostè ha viscut temps més resistencials que els d’ara, quan parlar, escriure en català estava perseguit. Què ens ha passat, “la normalitat” ha matat el procés de normalització?
Sí, varen ser dies i anys d’una lluita i d’una feina que va fer molta gent. Una veritable resistència i d’una manera especial des d’Òmnium Cultural, hi vaig treballar amb una gran persona, en Joan Triadú. Quant a la normalitat, s’ha produït una fal·làcia perquè d’una situació de progrés d’aprenentatge i ús de la llengua s’ha volgut fer creure que tot estava fet. I això és una gran mentida. S’ha avançat molt, sí. Però hi ha certs sectors interessats a fer creure que la situació anormal que vivim de l’idioma, no s’ha de considerar. I en conseqüència allò que és anormal, pot passar per normal. Tant és així, que la Secretaria de Política Lingüística del Govern català, durant els darrers quatre anys no ha mogut peça com ja he indicat, si més no, que es palpi des de la societat.
Catalunya ha viscut unes onades migratòries molt importants. Els immigrants s’adapten a la nostra llengua i cultura?
Si s’arriba als col·lectius d’immigrants, amb els quals vaig sovintejar força en la meva feina els trenta darrers anys del segle passat i també actualment hi tinc un cert contacte, cal reconèixer que hi ha una bona predisposició. Però ens hi hem d’acostar, fer-nos-hi.
He percebut que en bona mesura entenen que, així com nosaltres hem de saber acollir, ells també han de saber arribar. Cal fer polítiques específiques, mai no demagògiques. Els hem els de parlar sempre en català. A ells i a tothom, vaja.
Seria un error considerar només immigrants les persones o alumnes escolars que no parlen alguna llengua romànica. D’aquests col·lectius, tant a la societat com a l’escola, parlin italià, àrab o castellà, cal fer-ne ciutadans d’aquest país. Que és la finalitat primera de l’escola i de tota educació. Ben preparats, però que sàpiguen qui són i d’on són, des que han arribat a casa nostra. Això no voldrà dir perdre els orígens, sí, però, tenir sentit de pertinença, també. Això val per a tota la societat.
Des de les administracions s’ha estat fent el necessari per fomentar l’ús del català en la nostra vida diària?
Jo diria que allò que s’ha fet, llevat d’alguna actuació específica i modesta, té un aire de rutina. Existeix la sensació que es fa perquè toca. Costa de percebre un lideratge i un anhel. El Consorci de Normalització Lingüística ha decaigut de manera inexplicable. Calen programes d’impuls, d’estímul i d’orientació. Cal que tot ciutadà conegui els seus deures i els seus drets lingüístics. No he pogut veure cap rètol, ni sentir cap espot publicitari que convidi a parlar a tothom sempre en català. Jo diria que, fins ara, no hem anat per bon camí. I sobretot, cal donar prestigi a la llengua, que amb voluntat i saber fer no hi valen sentències ni resolucions judicials per tenir el català al lloc que li correspon.
La immersió lingüística és el model?
El model educatiu de Catalunya és l’escola catalana en llengua, contingut i actituds amb bon aprenentatge d’altres idiomes. Un model educatiu que proporciona a tots els alumnes sense distinció els mateixos instruments perquè es puguin desenvolupar, en el present i en el futur, amb les mateixes condicions i possibilitats. Hi ha una manera pròpia de fer escola, en aquest país, que es concreta en aquest model i que preveu un tractament de llengües específic.
En canvi, la immersió lingüística és un instrument per fer que aquells alumnes que arriben als Països Catalans sense saber la llengua de l’escola, en puguin fer un aprenentatge precoç i incorporar-se al model d’escola catalana que al País Valencià se’n diu escola Valenciana i a les Illes Escola Mallorquina.
La immersió no és el model. Però sense immersió, el model educatiu propi no seria aplicable de forma generalitzada ja que molts alumnes, en arribar a l’escola o en aquest país, en desconeixen la llengua pròpia que també ho és de l’ensenyament. Sense la immersió, aplicada en forma de Programa al llarg de vint anys (1983 – 2003), més de la meitat de la població de Catalunya que sap i pot parlar en català, no existiria en aquesta proporció. Cal insistir que del coneixement cal passar a la pràctica lingüística. Del català après al català parlat. Si no, malament rai.
Poden conviure el català i el castellà a Catalunya?
A Catalunya actualment hi conviuen més de dues-centes llengües al costat del català… per tant, el castellà n’és una, la més important i forta. Ja hem parlat del bilingüisme igualitari com a situació no desitjable. El català i el castellà poden conviure als Països Catalans sempre que hi hagi una jerarquització de llengües. Sempre que el català sigui la llengua reconeguda com a pròpia i primera i tractada com a tal.
La sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística és preocupant? En què ens afectarà?
És el darrer intent d’anul·lar el model educatiu català, l’escola catalana en llengua, continguts i actituds. La sentència no parla de la immersió lingüística, parla de l’ús de les llengües en la docència, per tant afecta a la aplicació de les estratègies didàctiques de la immersió. Segons el TS no es podria fer l’ensenyament en català, caldria fer-lo també en castellà. Error enorme! No sé com un ens jurídic pot dictar sobre qüestions tècniques d’aprenentatge i educació. En l’educació el que compta són els resultats i els nostres nois i noies, malauradament saben més castellà que català. N’hi ha que ni el saben parlar, el català. En definitiva, però, és el que volen per més que ho dissimulin, malament, eh? Però les conseqüències que pot tenir aquesta sentència estic convençut que seran nul·les. Ni els pares, en majoria gairebé total, ni els mestres, ni els municipis, ni l’administració en faran cap cas. Val a dir que en gran part, però, també depèn de nosaltres.
