Juny incert

Ramon Domingo.  Psicòleg
629

Ui, quin mes ens espera! Començarà l’estiu, s’acabarà l’escola i la “uni”, la revetlla de Sant Joan i Sant Pere. I aquest any: les eleccions (o re-eleccions!) i les vacances.

Però, de fet, començarà l’estiu?, segur?, amb les alteracions climatològiques que estem patint!? Aprovarem el curs i farem vacances? O haurem d’apuntar-nos a una acadèmia i no sortir de casa per la quantitat de turistes que diuen-diuen que ens visitaran?! Estarem tranquils per Sant Joan, o potser l’espeternec dels focs i l’entrada de l’estiu ens portaran a unes eleccions sense pena ni gloria? La Unió Europea farà fallida? S’acabarà el fons de les pensions? Seguiran morint emigrants al Mediterrani i a altres parts del món? S’acabarà la crisi econòmica?…

Temps d’inquietuds força permanents, que si d’una banda ens fan desitjar aferrissadament les vacances com un contrapunt per “estar tranquils”, per desconnectar, de l’altra no ens asseguren que ho podrem fer.

Pels humans, la vida és difícil sobretot per la nostra capacitat racional que ens permet pensar sobre allò que volem o no volem, sobre si allò que sentim és agradable, positiu o tot el contrari, i d’una manera permanent hem anat estructurant tan internament com a nivell social, creences i organitzacions que ens han de permetre viure millor.

Un autor que explica el creixement psicològic humà, E. Erikson, plantejava aquest desenvolupament com a moments de crisi entre dos extrems, és a dir, els canvis en l’evolució psicològica sempre suposen una majoria de construccions positives sobre les negatives. Tot i que pot ser al revés: períodes on les construccions negatives predominen sobre les positives, podem deprimir-nos, emmalaltir i caure en patiments mentals més o menys permanents, o a nivell social en guerres inacabables i desgràcies geològiques i/o climatològiques.

Pensem en un període concret de la vida humana: l’aparellament. Quan aconseguim aparellar-nos exitosament, ens sentim pletòrics, feliços, tot i que voldríem segellar aquesta felicitat amb, per exemple, uns fills o una posició social o una vida fàcil i sense preocupacions, i per fer-ho ens posem a “lluitar” i per tant a reduir aquella felicitat que havíem sentit, a l’extrem que a vegades aquest patiment el traslladem a la pròpia situació: desitgem altres persones, ens arruïnem o fem trampes per mantenir el nostre propi benestar, perjudicant directament o indirecta el benestar dels altres, etc.

Semblantment, a nivell social: les societats i els grups malden per millorar les seves condicions de vida, i en la lluita, tot i que a vegades prenem mal, en altres s’aconsegueix millorar; això sí, de forma temporal, doncs aquestes millores han generat noves necessitats, més adequades als interessos generals. El principi, però, és sempre l’acció i la participació.

I és aquí on cal no perdre la perspectiva humana i històrica: sempre cal estar actiu personalment i social per millorar, cosa que avui, si observem bé, està fent molta gent, jove i gran, homes i dones, al nostre país i a la majoria de països del món.

Bon estiu d’acció i reflexió!

COMPARTIR