La primera obra de teatre profà en català que tenim constància que es representà a Mataró va ser L’esquella de la torratxa, de Frederic Soler, que ho fou l’abril de 1864, amb prou feines dos mesos després d’haver-se estrenat al Teatre Odeón de Barcelona. Era la primera obra de Serafí Pitarra que es representava en un escenari professional de Barcelona i una de les primeres, i de major èxit, sarsueles catalanes –els Setze jutges de Manuel Angelón, a part. Soler va crear les bases que ens han portat al teatre en llengua catalana que tenim avui i que durant molt temps havia desaparegut dels escenaris del país. En endavant la progressió del teatre català arreu fou espectacular. A Mataró, L’esquella esdevingué un clàssic ineludible durant tota la segona meitat del segle.
A la dècada dels seixanta del nou-cents, Frederic Soler va esdevenir, malgrat no pretendre-ho, una mena de revulsiu del teatre català. Soler fou el màxim representant d’aquest moviment trencador, escrivint paròdies dels drames històrics romàntics castellans que estaven tan de moda en aquells moments. L’esquella n’és de La campana de la Almudaina, del mallorquí Juan Palou, que s’havia estrenat amb gran èxit a Barcelona el 1863.
És d’agrair que la companyia Òpera Còmica de Barcelona hagi posat en escena recentment al teatre Tantarantana una versió lliure i actualitzada de L’esquella. La recerca i l’adaptació musical i textual han anat a càrrec de Viviana Salisi i d’Artur Arranz, que han sabut mantenir-ne la gràcia i l’eix central dels conflictes de l’obra que retrata satíricament l’alcalde cacic d’un poble que vol retrobar la filla perduda. En uns moments tan poc propicis a aquest tipus de teatre, cal reconèixer-los la gosadia de posar-nos a l’abast una mostra del nostre teatre clàssic que, malgrat tot, aguanta el pas del temps.
