L’exposició Llum als ulls i força al braç: l’1–O, el dia que recordarem sempre, commemora el primer aniversari d’un dia carregat d’emocions contrastades pels esdeveniments viscuts. Ho fa des de la perspectiva local, que és el marc d’actuació del Museu Municipal de Cabrils. Però sense perdre de vista que els esdeveniments ens afectaren com a poble, nació, futur estat o digueu-ne com vulgueu. En definitiva, una col·lectivitat amb uns desitjos reprimits per les amenaces, la por, les coaccions, els xantatges, les excuses i les mediocritats.
La tensió acumulada durant mesos, per la pressió d’un estat amb els recursos il·limitats i el control de la majoria de mitjans de comunicació, esclatà en joia en el moment de veure passar les urnes davant la mirada il·lusionada de milers de persones. Moltes d’elles havien passat el cap de setmana defensant els col·legis electorals, de la mateixa manera que es guarden en altres indrets trinxeres de resistència.
És sabut que a Cabrils no hi va haver violència física, però també és innegable que n’hi va haver de psicològica. Violència transmesa a través de les xarxes, provinent de Dosrius, Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta, Barcelona, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Julià de Ramis i molts d’altres. De l’orgull per la victòria d’obrir els col·legis a la indignació per l’actuació desproporcionada d’uns cossos policials. Una muntanya russa emocional que encara ens dura, i que ha portat a la presó i a l’exili dirigents democràtics que només complien el mandat de les urnes.
Els museus que només es fixen en les coses inerts ja són història, els museus de territori es deuen a la seva gent i el museu de Cabrils vol ser un museu de debat i sensibilitzat amb les problemàtiques actuals. Per aquest motiu calia fer una exposició que ens convidés a reflexionar sobre els esdeveniments d’aquest darrer any. Conscients que es tracta d’un procés obert i, per tant, canviant.
L’exposició també és fruit de la voluntat de documentar l’esdeveniment i donar la paraula al poble que sovint només el deixen expressar-se cada quatre anys votant, i aquest cop ni això ens volien deixa fer. Amb aquesta voluntat s’han recollit fotografies de cabrilencs i cabrilenques, vídeos i el testimoni de 23 persones que s’han entrevistat. El resultat és un documental que s’estrena integrat a l’exposició. Igualment s’haurà inaugurat un mural al·lusiu al dia, obra de l’artista Joan Clapés.
El material recopilat és molt bo, però crèiem que calia contextualitzar-lo i, per fer-ho, hem comptat amb la col·laboració desinteressada del fotoperiodista Jordi Borràs i les seves colpidores fotografies. L’exposició pretén ser molt visual; només hi ha dos textos. I s’ha volgut embolcallar amb una museografia simbòlica que evoqui al visitant i el connecti amb la seva vivència. Només un parell de pistes: pel treball en xarxa i el republicanisme.
El procés continua i el futur és un intangible que es construeix amb esforç, intel·ligència, paciència i fermesa. Si els carrers són nostres també ho és el poder de decisió.