El director Damien Chazelle va sorprendre a tothom amb Whiplash, un film sobre la recuperació i el dolor a ritme de bateria. Però no va ser fins l’estrena de La La Land que el seu nom es va propulsar a l’estratosfera. El seu musical sobre la ciutat de les estrelles es convertiria es un súper blockbuster a base de copiar o homenatjar (segons es miri) nombrosos musicals de tots els temps. El seus bons resultats pronosticaven un retorn del gènere que, a hores d’ara, encara esperem. La flor d’un dia de La La Land es va pansir una mica més després del fiasco dels Oscar on el presentadors li atorgaven l’Oscar al millor film per error (quan corresponia realment a Moonlight). Per algun estrany motiu el film no ha tingut cap nominació enguany. Una dada més per a la llegenda fosca hollywoodenca.
Sense perdre l’ànim ni les ganes de rodar, Chazelle ens ha lliurat Babylon, aquest 2023. Es tracta d’un llarg film que homenatja el Hollywood del cinema mut i del pas al sonor. Potser per demostrar que no està enfadat amb l’Acadèmia tot i que també hi ha qui diu que és una crítica a aquesta institució per conservadorisme. Babylon ens explica la història de diferents personatges com ara un director novell, un actor de mut que vol reciclar-se al sonor o una actriu debutant. A través d’ells assistim a la bogeria de fer una pel·lícula a l’assolellada Califòrnia. Una estratègia argumental a l’estil d’Érase una vez en Hollywood de Quentin Tarantino o la sèrie Hollywood de Netflix. A diferència d’aquests, Babylon opta per ser més descriptiva i nostàlgica en comptes de fer una revisió crítica del passat (o canviar-lo directament com fa Tarantino).
Damien Chazelle parteix d’idees tretes del llibre Hollywood Babilonia de Kenneth Anger, una obra que es dedica a relatar festes, orgies, suïcidis i crims dintre de la meca del cinema al llarg dels anys 30 (és molt significativa la presència de la periodista del cor, personatge clau al llibre d’Anger). Però el seu màxim objectiu és realitzar un homenatge als bojos del cinema. De fet, encara es pot acotar més a un film: Cantando bajo la lluvia, l’obra mestra indiscutible d’Stanley Donen que parla d’aquestes mateixes èpoques. Les cites són evidents (impossible parlar de còpia encoberta) i argumenten a mesura que arribem al final de la tercera hora. Això no treu que Babylon compti amb escenes magnífiques (i megalòmanes), plans seqüència amb càmeres sobrevolant festes excèntriques a cases de milionaris (com la de William Randolph Hearst, retratat sense pietat a Ciudadano Kane) o rodatges trepidants que persegueixen el darrer raig de sol.
