El món ha d’afrontar grans desafiaments: canvi climàtic, conflictes bèl·lics, crisis econòmiques, intel·ligència artificial… N’hi ha un, però, que s’està invisibilitzant: la salut mental. I sorgeix una qüestió inquietant: una societat malalta i empastillada, pot afrontar aquests descomunals desafiaments?
Comencem pel principi. Els trastorns d’ansietat i depressió, entre d’altres, segueixen creixent sense aturador, així com el consum de psicofàrmacs, que està batent tots els rècords. Fa més de dues dècades, les previsions ja ho apuntaven, però ningú ha estat capaç d’aturar-ho. I segueix augmentant.
Conscients d’aquesta greu situació, s’han aprovat directives sanitàries europees que pretenen reduir l’excessiva medicació farmacològica, i estendre els tractaments psicològics que s’han mostrat més eficaços a mig i llarg termini, així com potenciar l’atenció psicosocial, intervencions econòmiques i educatives incloses, imprescindibles per afrontar els factors que configuren el problema.
En aquest sentit, s’ha potenciat —tímidament—, l’atenció psicològica a la sanitat pública. Pràcticament, però, tot segueix igual. De fet, alguns directius i responsables de la salut han reconegut públicament, que la tendència immediata del sistema és la de medicalitzar cada cop més aquests trastorns. S’ha constatat, a més, que la prescripció d’ansiolítics i antidepressius s’està fent a pacients cada vegada més joves, disparant-se el consum entre menors d’edat, majoritàriament noies. És inqüestionable el pes de l’industria farmacèutica, però ho és que estem davant d’una dinàmica consolidada, molt còmode pels prescriptors i pels pacients, doncs amb un parell de pastilles al dia “ja es fa el que toca fer”. Aquesta dinàmica afavoreix el rol passiu del malalt que, sovint, perd l’oportunitat de convertir-se en agent actiu de la seva pròpia recuperació i sortir-ne reforçat. És cert que la situació social no acompanya, però, s’ha de seguir apaivagant-ho tot, sistemàticament, amb fàrmacs, alcohol o substàncies incontrolades?
Ser jove ja no és sinònim d’alegria, diversió o rebel·lia, també ho és de frustració, enuig, desmotivació, desesperança, soledat… Les dificultats per emancipar-se, per trobar feina, per engegar un projecte de vida, així com problemes de relacions i pressió social —agreujats per les xarxes—, es combinen amb els problemes emocionals derivats de la sobreprotecció, de l’acostumament a la comoditat, a la immediatesa i al remei fàcil, afavorint una baixa tolerància a la frustració, comportaments ansiosos i obsessius. Es pretén tenir-ho tot controlat, però sempre sorgeixen imprevistos i situacions no desitjades. Quan no hi ha percepció de control ni de satisfacció, llavors, l’ansietat i l’angoixa es van transmutant en processos depressius d’incert abast.
Cal actuar. Els de dalt, fent la feina que els pertoca en la millora de la salut mental des de una vesant més psicosocial. Els de baix, els patidors, prenent consciència de que disposen de capacitats interiors que estan infrautilitzades, i que poden ajudar-los a millorar i superar molts problemes i trastorns. No és senzill, no hi ha fórmules universals màgiques, cal esforç personal i ajuda psicològica per aprendre a gestionar els problemes i l’estrès, a augmentar l’autoconeixement, l’autoestima, l’autoconfiança i la resiliència, a potenciar la intel·ligència emocional, a relaxar-se, mantenir la calma, canviar patrons de conducta negatius, modular pensaments intrusius, reduir la tensió física excessiva desagradable… Cal entrenar-ho, eliminant o reduint allò que impedeix avançar, i aconseguir comportaments més adaptatius i harmònics. Gaudir de major benestar mental és perfectament, o imperfectament, possible.
