De fet, la nostra ment, és una renda de la història personal: com si tot allò que anem acumulant a mesura que creixem, i que conforma la nostra manera de ser, ho devem a com hem estat tractats, com si una renda psicològica creés la “riquesa” (o no) de la nostra vida personal.
No podem defugir la influència que tenim sobre la nostra parella, els nostres amics, fills, parents, companys de treball, per bé i per mal, i en aquesta obligada socialització, retornem als altres una part d’allò que ens han donat a nosaltres.
Ja sigui en forma de conversa, o en la realització de tot el que ens agrada o desagrada, el que fem i el que pensem prové d’una renda, d’un excés, de sobrants que els altres han compartit amb nosaltres i que nosaltres els donem.
Una part important d’aquesta renda rebuda en forma d’amor, benestar, experiències agradables i desagradables i recursos per afrontar el malestar i un etcètera molt llarg, el retornem als altres per ajudar-los a créixer i a esdevenir persones humanes.
Això sí, podem retornar el que ens ha donat els pares, amics, etc., de forma “generosa”, “abundant”, sent conscients del valor del que hem rebut; o podem fer-ho de forma reduïda, tramposa, buscant convertir allò que donem en l’augment del que ja tenim. I fixem-nos com aquelles persones que saben compartir i donar, tot i que a vegades els titllem d’il·lusos, són els que es fan estimar més.
No serà que la declaració de la renda té aquest mateix origen o l’hauria de tenir? Posar en comú una part del que hem guanyat per repartir-la en bé de tots?
I que per tant, aquells que amaguen la seva riquesa als altres, executen una activitat altament injusta i menyspreable, personalment i social, com a persones humanes?
És a dir, que quan a les societats democràtiques i organitzades posem en comú una part de les nostres rendes, estem afavorint els serveis socials que ens permeten viure millor i esdevenir millors persones humanes. O ho haurien de fer.
