La manifestació de l’11 de Setembre va suposar una evident transposició de sobirania des del Parlament cap al carrer. L’allau de persones que van sortir, la claredat del missatge de la gernació, l’evident to europeista i l’absència del més mínim incident han ultrapassat clarament el llistó de la política representada al Parlament català. El mandat dels manifestants al president és ara enormement superior al de la cambra. Amb declaracions i posicionaments més o menys oportunistes o tacticistes, la classe política està estudiant com gestionar aquest escenari.
La negativa del govern de l’estat a qualsevol mena de negociació sobre aquesta nova realitat ha deixat el govern d’Artur Mas en una immillorable posició per avançar les eleccions. És la seva aposta política immediata; les justifica l’esgotament de la legislatura pel no de Rajoy i, de passada, poden tapar la nefasta gestió de la crisi econòmica del seu govern. En aquest aspecte, involuntàriament, l’independentisme li ha fet clarament el joc a en Mas. A més, l’ambigüitat del discurs dels socialistes, la falta d’un lideratge clar i la crisi provocada pel procés de substitució dels membres històrics de l’organigrama del partit i del grup parlamentari, deixa el principal grup de l’oposició en una situació electoral confusa de la qual no en pot sortir res de bo. El vot de càstig al Partit dels Socialistes de Catalunya de part del seu electoral fidel pot ser històric.
ERC, SI i el PP són els partits que tenen més clara la seva posició. Des de l’antagonisme polític, és clar, totes tres formacions malden per acostar cap als seus postulats la majoria de CiU. Amb un llenguatge insòlitament clar com poques vegades, la proposta d’Iniciativa per Catalunya perquè el Parlament acordi un procés que tendeixi a convocar un referèndum és una aposta raonable per convertir la veu del carrer en la de les urnes, la veu més legítima. Però les urnes que veu Mas no són immediatament consultives, sinó legislatives. I en un escenari d’eleccions anticipades l’efervescència de la Diada, evidentment, tendirà a dissoldre’s en la brega electoralista. En Mas hi surt guanyant, però en Rajoy també.
