L’ésser humà, aproximadament a partir dels 25 anys, comença a perdre plasticitat cerebral, entenent aquesta com la capacitat per aprendre i adquirir coneixements nous. En el cas de les persones amb demència aquest deteriorament s’accelera i no s’evidencia fins que el cervell, degut a la degeneració patològica, ha perdut aquelles connexions indispensables que permeten a l’individu adaptar-se al entorn.
Arribats a aquest punt, els familiars de la persona amb demència prenen la dura decisió d’institucionalitzar-la en una residència on queda en mans dels professionals. Aquests han de comprendre que l’ ingrés no és un fet puntual, sinó que es tracta d’un fet determinant per l’individu, doncs els canvis en aquest no deixaran de succeir-se per molt ben cuidat que estigui. L’equip de professionals s’haurà de preguntar què sap de la història de vida i com pot arribar a conèixer a la persona.
Així doncs, per assentar les bases d’una bona adaptació, els familiars, assessorats i acompanyats pels professionals, hauran de mantenir el vincle amb el resident i adaptar-se als canvis que vindran, recordant que és l’entorn el que s’adapta al resident i no a la inversa. Per generar una satisfactòria adaptació ambiental s’ha de recórrer a tota la informació rebuda el dia de l’ingrés per part de la família. En primer lloc, interessaran les diverses dades i estil de vida de la persona juntament amb la seva personalitat i idiosincràsia; i en segon lloc, patologies i pautes mèdiques, necessàries pel seu estat basal.
La preferència establerta no és banal, doncs és cert que coneixent les segones, la persona que cursa deteriorament cognitiu associat a demència, probablement prendrà medicació per esmorteir l’impacte de la malaltia neurodegenerativa per evitar una mort precoç. Encara que coneixent les primeres, es podrà elaborar una modulació conductual i s’evitarà l’aparició d’un trastorn de conducta: com l’agressivitat o l’apatia, que oferirà un major benestar.
La següent qüestió és saber com s’assoleix una bona adaptació, en aquest cas sinònim de benestar, i entendre que per a cada persona el procés i els mètodes empleats són diferents doncs el que ha funcionat en una persona pot no fer-ho en una altre.
Per acabar, és fonamental utilitzar el sentit comú i observar com es comporta el resident per reforçar les necessitats de confort, d’identitat, d’aferrament, d’ocupació i d’inclusió i per fer-ho, família i professionals hauran de treballar en equip.
